Una vegada que la monja l'ha encès, i quan encara queden quatre setmanes perquè el frare l'apagui, us faig arribar el meu article anual sobre calor i canvi climàtic. Ens ho han explicat moltes vegades: uns dies de calor excepcional no són una prova de l'escalfament global, l'evidència del qual s'hauria d'establir en sèries molt més llargues, tenint en compte molts de punts del planeta, etc. Però tampoc no podem deixar de relacionar la successió de rècords històrics pertot arreu amb l'alteració del clima provocada pel primat que emet fums. Dit d'una altra manera: els 42,3 graus d'ahir a sa Pobla són canvi climàtic, de la mateixa manera que l'aire africà que fa dos dies recorria Pamplona (on em trobava per qüestions de feina) són canvi climàtic.
L'acceptació de la realitat del canvi climàtic ha avançat fins al punt que, a hores d'ara, els únics científics de reconegut prestigi internacional que s'entesten en el negacionisme són els cosins d'en Rajoy: el seu cosí professor de física i el seu cosí Aznar. Al mateix temps que es consolida l'acceptació dels fets, es va modificant el discurs d'allò que s'anomena la comunitat internacional, que ja no parla tant d'evitar l'escalfament global com de mantenir-lo en un nivell "segur" d'un màxim de dos graus centígrads d'augment. Podríem dir que es tracta d'un saludable pragmatisme si no fos per dos detalls: primer, que un augment de dos graus no deixaria de tenir un greu impacte (majors sequeres, onades de calor, augment de fenòmens climàtics extrems) i, segon, que per fer-ho possible són necessaris objectius de reducció més ambiciosos del que es plantegen actualment.
Aquest és el teló de fons de la propera cimera de Nacions Unides sobre el clima, que ha de tenir lloc el mes de desembre a Copenhaguen. Aquesta conferència serà crucial per establir un escenari de compromisos internacionals post-Kyoto que tengui en compte les noves evidències del canvi climàtic, les noves dades mundials sobre emissions i la necessitat d'atendre simultàniament les exigències de protecció del clima i d'equitat entre el Nord i el Sud. Aquest darrer punt serà al nucli del debat: se'ns recordarà mil vegades que la Xina és ja la primera emissora mundial de gasos hivernacle i que països com l'Índia, Mèxic i el Brasil es troben entre els més contaminadors. Serà imprescindible que recordem, també, que les emissions per càpita continuen essent molt més elevades als països industrilalitzats i que s'ha de considerar el "deute ecològic" contret amb les emissions acumulades històricament.
La responsabilitat principal recau encara sobre els països del Nord. Les dades i els plantejaments de Greenpeace tornen a ser la referència obligada: els guerrers de l'arc de Sant Martí ens recorden que una mínima protecció del clima requeriria que les emissions globals assolissin el seu punt màxim el 2015, per tornar als nivells del 1990 el 2020, i continuar baixant. Això, al seu torn, exigiria dues coses per part dels països industrialitzats: d'una banda, un objectiu de reducció del 40% (sobre els nivells de 1990) de gasos hivernacle per al 2020; d'una altra, un compromís seriós d'assistència econòmica als països en vies de desenvolupament per a la protecció del clima, que s'hauria de xifrar entorn dels 110.000 milions d'euros anuals d'aquí al 2020.
Aturar el canvi climàtic és tasca de tots. Ho ha de ser, sobretot, dels que gaudim d'un major nivell de benestar i dels que fa més anys que enviam els nostres fums a l'atmosfera. I no oblidem on som nosaltres: l'any 2007 les emissions de les Illes Balears se situaven un 75% per damunt de les de 1990 (l'any de referència del Protocol de Kyoto), l'augment més alt d'Espanya, que és el país industrialitzat que més incompleix aquest acord internacional.
