"La intransigència centralista té aquesta virtut: que, no sabent mesurar les categories de les coses, es nega a fer una concessió intranscendent, i aleshores la seva negativa adquireix transcendència i resulta en benefici d'allò que volien ofegar".

Don Francesc de Borja Moll feia aquesta reflexió en recordar que, els primers anys de la dècada dels cinquanta del segle passat, va patir la persecució de la Guàrdia Civil, que l'obligà a suspendre qualque conferència de presentació de l'Obra del Diccionari. Una lliçó que hauríem d'aprendre aquells que diuen que enyoren i els qui enyoram aquell gran homenot.

I ja que hem començat recordant el gran pare, ens afegim des d'aquí al dol per la mort de la seva filla, na Nina Moll.Digau-li centralisme, digau-li colonialisme, que al nostre cas s'hi adiu molt millor, com explicava en Balutxo dilluns passat, però no oblideu mai que l'opressió, la humiliació i l'espoli dels colonitzats són a l'essència mateixa de la seva existència. El centralisme-colonialisme és insaciable i no es conforma a treure profit de les colònies, sempre aspira a esprémer més els colonitzats. És la seva marca... i sol ser la seva tomba.

Entenc els mecanismes que han duit els actuals gestors de les institucions d'aquí a acceptar la "nova" proposta de finançament del govern espanyol. Tenc confiança plena en la gent que s'ha pronunciat a favor del nou finançament. I, al cap i a la fi, sempre és millor que et robin cinc que deu. I una cosa és innegable: els governs d'esquerres de les Illes Balears i del Principat de Catalunya han aconseguit el millor finançament des que hi ha autonomies. O el menys dolent.

Sense voler entrar aquí en el marasme de xifres, ni en tecnicismes en què ens perdríem, ens agradaria fer tres apunts molt simples, a tall de recordatori. El primer és que el sistema "pactat" no és el famós concert econòmic que sí que tenen les comunitats autònmes basques. El segon és que tothom dóna per fet que ha d'existir la, també famosa, "solidaritat" interterritorial, però només entre els territoris que fan part del regne d'Espanya. El tercer és que quan parlam de la mitjana estatal de finançament i deim que el Principat quedarà per damunt i les Balears al mig, ens autoenganyam una mica. La vida és molt més cara al nostre país que a la resta de territoris de l'estat, per la qual cosa quedar igualats a la mitjana o només uns punts per damunt continua situant-nos en inferioritat de condicions.

Però si un servidor és escèptic davant aquest nou sistema de finançament, i ho és, és perquè l'estat espanyol viu i es manté sobre l'explotació permanent del Principat, el País Valencià i les Illes Balears. Fa 300 anys que viuen de l'explotació de la gent que viu en aquestes terres (sí, també dels que no hi han nascut). I l'alternativa històrica que ens han oferit és o ens deixam embullar pels números que ells fan, o ens massacren amb el seu exèrcit i la seva guàrdia civil.

El meu vot (és fàcil tenir clar què votaries quan no depèn de tu) al nou sistema de finançament és el mateix que donaria a una colla de trilers qualsevol: no, per si un cas.

L'amic Titot ("Pavo" per qualque diari de per aquí) té una altra teoria sobre això del finançament. Ell és partidari de no negociar. Que l'estat espanyol ens assigni la quantitat que trobi que ens ha de retornar. La voluntat. A canvi, és clar, haurà d'assumir la responsabilitat sobre les mancances infraestructurals que es vagin generant. "Quan la gent protesti pel mal estat de les escoles i dels centres d'atenció sanitària, que es dirigeixi als responsables de Madrid. Seria una via molt més ràpida cap a la independència.