algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
11°

Crítica dels crítics (1984)

"L'opinió del crític ens ha de servir només com a contrast amb la nostra pròpia opinió i mai no ens ha de merèixer més importància que el nostre criteri personal. És ingenu i ximple pensar que elcrític es troba en possessió de la veritat universal. No hem d'oblidar que el crític, com tu o com jo, opina d'acord amb la seva particular escala de valors morals, artístics, polítics i personals. I aquesta escala de valors del crític es pot trobar a les antípodes de la nostra i, per tant, no ens serveix per a res. Conec de prop molts crítics i puc dir amb coneixement de causa que la majoria d'ells no són més que simples afeccionats, col·leccionistes de dades i fanàtics dels seus propis mites. Per tant, la seva opinió només ha de ser valorada com una opinió més. El crític gaudeix de la impunitat que li dóna el fet que el criticat no tengui, normalment, accés al mitjà des del qual es fa la crítica. Quelcom que sempre m'ha semblat injust és que no hi hagi una crítica especialitzada a donar pessigades als mals crítics. La crítica, des d'un punt de vista formal, hauria de ser asèptica i respectuosa.

No s'ha de confondre fer crítica amb pretendre ser graciós. El crític que fa burleta i coverbos del criticat no és un crític, és un pallasso. I sobretot no hem de confondre crítica amb xerrameca, ja que el crític ens ha d'aportar informació i dades que ens ajudin a millor comprendre l'obra de l'autor. Un crític desinformat és tan perillós com un cretí amb un altaveu. Per altra banda, el crític que dóna una opinió valorativa contreu un compromís moral i s'ha de responsabilitzar personalment del que diu signant-ho amb el seu nom i llinatges. No fer-ho així és tant com tirar la pedra i amagar la mà..." Aquest discurs pertany a un personatge de ficció i a una historieta de còmic, comix per esser més exactes. Són paraules posades en boca de Miguel M. Muñoz, suposat director de la revista Hechos, que una certa casa de cultura parlava de "crítica de la crítica" i entorn del qual tema molts que no són de ficció podrien entonar el "mea culpa".

La narració, titulada Primer Amor és l'adaptació d'un pasatge del llibre Los reprimidos de Manuel M. Martín i obra de Carlos Giménez, un dels millors dibuixants de còmics dels anys 80, quan la transició a la democràcia oferia noves perspectives a les narracions. És cert que el que s'explica en el discurs que hem reproduït ens pot resultar eternament vigent. Fins i tot us diré que vaig conèixer un director de revista literària que, com és natural, rebia molts llibres dels editors. Aleshores practicava la conveniència personal i l'amiguisme. No els llegia. Mirava només els noms dels autors. Llavors en feia una tria positiva i negativa. Després els entregava als crítics amb l'ordre que uns havien de ser lloats i els altres enviats a la merda. Però la merda era ell.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.