"Fa una pila d'anys arribà a un poblet de l'interior del país (es tracta de l'Uruguai), mig deixat de la mà de Déu, el pobre, que s'amagava entre aiguamolls i boscos, prop de la frontera amb el Brasil, un sabater més xerraire que cotorra en dia de tempesta, i amb una història més llarga que la del difunt Rivera, com ell mateix deia. El client que queia pel petit obrador que havia instal·lat l'home en aquell poble era candidat a escoltar de la seva incansable boca una infinitat de contes, dels quals ell era sempre el principal personatge.

I encara que aleshores només tenia trenta o quaranta anys, els murris locals n'hi calculaven devers cent cinquanta, basant-se en el fotral de gestes que havia realitzat al llarg del món. Un dia aparegué en el seu obrador un paisà seriós com un ca amb morral, d'aquests que no riuen mai, ni fins i tot quan se'ls mor la sogra, i portava un parell de botes per adobar.

Mentre les arranjava, el sabater començà a enflocar-li relat rere relat. Primer li va contar els perills dins els quals s'havia vist quan anava caçant lleons allà a l'Àfrica; després la forma en què ensinistrava escurçons a l'Índia per tal de vendre'ls als circs; després la manera casual en què va trobar, al cap de molts anys, i dins la panxa d'un tauró per ell pescat a Xile, un rellotge d'or que li havien robat els moros quan va combatre a la guerra del Marroc i, finalment, les diferents astúcies que hagué de fer servir per tal que no el se menjassin torrat els negres del Congo. El paisà l'escoltava callat, fumant a poc a poc el seu cigar i tossint lleugerament de tant en tant. Quan el sabater hagué acabada la feina, el client li demanà quant era, el pagà, mirà de cua d'ull els tres o quatre ensopits que allà es reunien i que escoltaven amb la boca oberta les aventures de l'ataconador i, posant-se les botes, va dir tanquil·lament: ‘Quina bestiesa de coses ha d'haver llegit aquest home!' I se'n va anar amb la mateixa cara seriosa i el mateix pas mesurat de la vinguda. Des d'aquell dia se li acabaren els contes al sabater."

Aquest text pertany al recull de contes populars uruguaians de Simplicio Bobadilla Cuentos fogoneros, redactat amb inclussió de formes dialectals. Cap d'ells és fruit de la imaginació del folklorista, sinó que els va sentir contar tots a les rodes camperoles, foguera enmig, de la seva hisenda i, també, per les seves excursions per l'interior del país, on la cultura gautxa perdura. Per entre la trama, aquests relats, de desenllaç quasi sempre imprevist, se'ns presenten carregats d'intenció satírica i gràcia popular, d'humorisme, que per altra banda no amaga la trista realitat de la vida camperola. Allà on els vicis, la misèria i la ignorància són, com diu l'editor (Cisplatina), efectes i no causes.