"Ei, Aina, que no saps qui ve a cantar el mes d'agost a Palma? En Leonard Cohen!". Na Sebastiana Rigo, na Sebastianeta, m'havia trucat, com feia sovint, per dir-me, il·lusionada, que podríem escoltar plegades un cantant que ens fascina. "Només el puc escoltar amb tu, si ve: me l'ensenyares", em digué.
M'emocionà amb aquesta frase. Ella, sempre tan emotiva, arribà un cop més al cor. Ara el seu cor ens ha fallat a tots: quan en Gomariz, un jardiner engrescat amb la solidaritat envers els pobres, em trucà per dir-me la mala nova, les cames em tremolaren, vaig restar esglaiada i vaig rompre a plorar sense consol. No era creïble, no podia ser. Havíem parlat feia pocs dies, ens escrivíem emails, manteníem ferma una relació que arrencà el 1978, quan ens coneguérem, les dues inexpertes, joves, amb ganes de canviar-ho tot.
Els records han vingut a mi com glops agredolços. Estim molt na Sebastianeta, des de fa molts anys, quan compartírem casa, experiències, curolles, relacions, amics i amigues. Sembla que queda malament fer panegírics de gent que ens deixa; que s'enalteixen les bones paraules, les bones actituds, ja que la persona absent no hi tornarà mai més. Però en aquest cas tot és cert: aquesta bona persona, estimada, alegre, joiosa, sempre amiga dels seus amics, sempre conscient de les coses, valenta a l'hora de decidir la seva vida privada i les seves apostes professionals era una de les meves millors amigues, per no dir la millor. Una amiga que podia estar mesos a veure, però amb qui recuperava el temps com si aquest temps no hagués passat. Fou solidària amb mi en moments difícils de la meva vida i jo he intentat correspondre a la seva lleialtat, a la seva estimació.
Tota una allau de records s'acaramullen, desordenats, en el meu cap. Les reunions socials, alguns viatges, ca seva amb la seva extraordinària família, que està patint més d'allò que és raonable. Record, Tianeta, la teva germana Maria i el teu germà, tan jove, tan agradós... que també ens deixaren. Tot això em ve al cap mentre es fa difícil aturar les llàgrimes, la pena, el dolor per una pèrdua tan injusta com inesperada. M'és molt difícil, totalment impossible, escriure d'altres temes que em pareixen ara trivials, intranscendents. Que una bona persona, amb una filleta encatandora, amb uns pares d'una peça i amb uns germans i cunyats extraordinaris se'n vagi d'aquesta manera, ens deixi a la flor de la vida, al moment en què es pot gaudir amb més tranquil·litat de tot, sense ensurts professionals greus, és el que em fa tenir ràbia i em fa sentir, un cop més, molt a prop de la família Rigo Pons. Com mai.
Ses Voltes, Can Gazà, l'Encarnació, l'Indigo, la plaça Gomila, la plaça Santa Eulària... tots, indrets de vida comuna, d'experiències compartides, de joia de viure. Aniré, estimadíssima Sebastiana, a veure Leonard Cohen amb els teus ulls. I pensaré que ets amb mi quan acaroni l'escenari amb uns versos que coneguérem també juntes i que ens va fer créixer, cadascuna, per viaranys distints, però sempre clars i honestos. T'estim, Tianeta petita.
