nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
13°

Venerades hortènsies

El món està en perpetu canvi. Això ja ho deien, com a mínim, els presocràtics. I sembla mentida que no ens hi acostumem. De totes maneres, hi ha coses que sortosament no ballen i acudeixen fidels al nostre encontre. Mentre no ens trastoquin el calendari, sant Pere és a vint-i-nou/ i sant Marçal dia trenta/ i el s'endemà ja mos entra / el primer de juliol.

Si bé la categoria sempre és la mateixa, l'anècdota, la circumstància pot variar. Si ja no podem entonar aquella glosa que diu que el gloriós Sant Marçal/, està dins una garriga/ i no pot menjar cap figa/ perquè no té figueral; car seria una mentida tan grossa com un campanar, ja que ara sí que es troba acompanyat d'adossats, teulades, piscines i altres atributs de la civilització. Vaja, no té figueral, però si cobràs el delme de l'IBI i de l'ICO, aniria gras i balder. De totes maneres, al pobre diaca de Limoges, el barat li ha sortit car. Vull dir el pas a una societat més laica. Algú, dins la mateixa església, li ha robat protagonisme. Són les hortènsies, les hortènsies de les quals amorosament, en Pere de Son Caulelles, té cura durant tot l'any perquè l'efímera flor llueixi a tota vela durant els cinc o sis dies que s'allarga la festa.

Són molts els badocaires, o pseudo-devots, que s'acosten fins a l'altar per contemplar de prop aquestes meravelles de la naturalesa. En el fons, la devoció podria ser la mateixa, hom en comptes de contemplar l'obra del Senyor a través de la santedat del baró, hom admira amb espiritualitat la meravella del creador a través de les hortènsies... Però vaja, no sé si la meva teologia està gaire canonitzada. De totes maneres, en previsió d'aquests canvis de costums, i com que molta gent no s'acosta a veure el sant, ni a besar-li els peus, ni a encomanar-s'hi del mals d'ossos, especialment, ergo no hi deixa l'almoina; per devora les hortènsies hi havia, com un element de decoració més, les bacines de l'església i més de un o més de dos, potser atemorit de la irreverència de contemplar només les hortènsies, hi deixava una propina i n'agafava una estampeta. Ja està bé!

En altres ocasions ja he manifestat la meva fília pels oficis solemnes. Enguany, com que tenia lliure, vaig anar al de Sant Marçal. Voldria destacar-ne dues cosetes. En primer lloc, el sermó que va fer el diaca, ara sí, n'Andreu. Va ser tot un sermó, ben documentat sobre el paper que han tengut els diaques dins l'església a través de la història, aprofitant que Sant Marçal ho va ser. No es va estalviar alguna pessigada de monja contra la jerarquia eclesiàstica, ben merescudes per altra banda; i també va acabar fent una reivindicació: la igualtat de l'home i la dona en el ministeri sacerdotal i també el fet que la condició sacerdotal i el matrimoni, o si voleu la no castedat legal.

Quan va acabar, jo hauria aplaudit a rebentar; però era conscient que devia ser dels pocs que devia escoltar amb un mínim d'atenció i que, com sempre, hauria quedat en minoria. La gent, en canvi, va fer retronar l'església de mamballetes quan varen ballar, vestidets de pagesos, l'Oferta. Com sempre passa, l'anècdota va passar per damunt la categoria. La paraula sòlida soterrada per la banalitat del ball. En segon lloc, vaig observar el meu batle, el conegut José Ramón Bauzá. El vaig observar quan cantava el Crec en un Déu.

Si volguéssim sotmetre algú a un test de mallorquinitat, més enllà de preguntar-li si sap dir juevert, si li agrada la sobrassada o sap dos mots de la Balanguera, també hi podríem incloure com a bona prova el fet de saber cantar aquest tresor litúrgic, el batle, se'l sabia de cor. Això vol dir que domina la llengua del país bastant bé i que si no el parla és per caparrudesa mefistotèlica. I davant aquesta caparrudesa tan obstinada, no hi valen santes advocacions. Malauradament, no tenen remei.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Magnòlia C., fa mes de 13 anys
A mi també m'agraden les hortènsies
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente