Acabava de llegir Crónicas del linfoma del periodista d'El País José Comas, on relata la seva lluita fatal, quan em comunicaren la notícia: Baltasar Porcel havia mort, a causa d'un rebrot del seu. M'explicà, al Baluard de Sant Pere, que l'havien operat i era molt optimista. No li vaig voler dir que mon pare hi morí i el meu cosí, també. Mon pare, d'un limfoma no Hodgkin i el cosí, d'un Hodgkin; d'aquest, quasi tothom se'n cura, però només quasi tothom...

Un de cada tres homes desenvoluparà un càncer en el futur i, per bé que els avenços són espectaculars, el cranc devora vides. No faré un memento amb dosi mortuòria epidemiològica, encara que, particularment, m'interessà com encarà i contà Baltasar Porcel -un home optimista per damunt de tot- la brega amb la malaltia i la recaiguda aquesta primavera. Ho acceptà amb un to vitalista, com era ell. Tot ens ha d'interessar. I, a un servidor, Baltasar Porcel me va interessar ja fa temps. Conec molta de la seva obra i llegia sovint la seva columna diària, lector com som de La Vanguardia per herència del meu padrí, qui, subscrit amb altres tres, la pagaven conjuntament. Molts de pics no coincidia amb la seva posició, però m'agradava el vessant de polemista abrinat.

Quan he sabut que era mort, he anat a cercar el primer llibre seu que vaig llegir, l'any 1968, Viatge a les Balears menors. Conformat a partir de vint-i-un llargs reportatges, és un llibre unitari. L'he triat per fer-li un petit homenatge, un article manllevat, amb textos seus, una antologia mínima. No és un llibre menor en el conjunt de la seva l'obra, no. De Porcel hi ha poca cosa menor, a qualsevol article sorgia l'espira de la seva factura. Quan el redactava, ens van presentar a Eivissa -crec que va ser Marian Albero. Jo hi era amb en Pepin Vives. Digué fort: "Hi ha hippies mallorquins!". El veig com si fos ara -encara no duia els cabells llargs, però en tenia molts i negres, barbonet i ulleres gruixades de pasta- i han passat més de quaranta anys. Viatge a les Balears menors és ple de poesia, de realitat, de descripcions magistrals dels tons del paisatge, de fets arreplegats per Eivissa, Formentera, Menorca, Cabrera i sa Dragonera. L'exemplar és ple de rebuts, trossos de diari, marques i textos subratllats.

 Eivissa. "Primer, tot és blau, un blau dens i sensual que sura com una boira, fantasmagòric i brillant, i cobreix eternament la badia. Damunt la mar morta davalla una gavina, sinistra dins la penombra". "Un mariner esdentegat i calces curtes cantusseja: A l'Havana jo tenia / A l'Havana jo tenia / un guacamaio mig mort...". "Cárdenas las murallas / Hincándose en su piedra / Trémulas alcaparras... (Enric Fajarnés)". No hi manca el capítol dedicat a l'economia i al turisme, ja emergent, però Eivissa era, encara, com sempre havia estat. "Canten els grills i les cigales, a vegades bota una llebre, els camps solitaris. Una dona, arrugada, enforna pa. Un home cava, molt lentament, la garangola d'una prunera, perquè si cauen quatre gotes les aplegui. Fa un cigarret de pota, pudenta, un cigarret prim. Lluny, passa un carro carregat de palla. Se succeeixen els turons i les marjades, illa endins, sense una ànima, desèrtics".

Formentera. El primer pic que vaig anar a Formentera va ser a bord de la Joven Dolores; Porcel dedica una part a les barques i vaixells que el traslladen d'una illa a una altra: vaixells i mar, dos grans leitmotivs. "Un home gras, formenterí, cara groguenca i esguard compungit, explica a un mariner del correu que ve de cal metge, que té icterícia, i que la seva sogra no és sofridora. Una monja mira a terra, hieràtica, amb una cartera negra i inflada damunt la falda". "Sura per l'illa una aroma intensa de saladina i de marisc. Per davall els grans pilars del carregador de la sal, la mar fa un bleix gutural, prolongat".

Menorca. "I Maó al fons, encastellat. El vaixell atraca. Arriba, esmorteït, un campaneig. L'únic veler que hi havia en el port salpa carregat de caixes buides de Coca-Cola i enfila la bocana, tot solcant l'aigua morta. En el moll, la gent s'abraça, criden. El dia és efectivament xafogós". Pierre Monbeig, el geògraf francès, i Vargas Ponce són exemples dels autors que va consultar per a la documentació; en el fons és un gran llibre de geografia, física i humana, sedassat per "l'escriptor més sòlid de la seva generació", segons diu Josep Pla a les solapes. "El problema de la insularitat provinciana, però, ha fet també els seus estralls damunt els menorquins, com sobre els balears tots. Durant el Dinovè l'illa resta marginada, provincial, perduda, i la seva vida es cargola sobre ella mateixa. Millor: sobre el més feble i esquifit d'ella. És quan es va estenent l'idealisme moralitzador i la susceptibilitat malaltissa que congrien els petits grups humans tancats dins llur closca".

Cabrera. "La Colom navega, segura i poderosa. Jo sec a babord damunt un sac de patates i, en alguna capficada imprevista de la nau, rebo una ruixada de gotes gelades. Diu el patró Burguera: ‘De vegades, navegant, de cop veus que et segueix una tortuga, nedant lleugera. Si la pots pescar, la fermes per una pota i la tens en remull el temps que vols, fins que un dia en fas un bon estofat. I no n'hi ha, de teca, en una tortuga!". Esmenta els soldats francesos ("Nous pouvons chanter à la ronde / que la paix nous ressuscita; / car on revient de l'autre monde / quand on revient de Cabrera"), preludi d'un llibre futur.

Sa Dragonera. "Les aigües del Freu són inestables i de vegades s'arboren en empenta violenta. Aleshores llur blau esdevé aspre, cobalt... Van a esberlar-se contra diverses roques: l'illot del Pantaleu, rodonenc i bombat com un pa de pagès; la Mitjana, pedra plana i fosca, corcada per les aigües; els esculls Calafats vetllant i encerclats de bromera blanquinosa". "La costa oposada, en el vessant que dóna a mar oberta, és tota penya-segat. Un tall feréstec, rogenc i negrós, amb forats on nien coloms mariners i gavines de crit bestial". "Una quadrilla de sargantanes fuig, zigzaguejant. N'hi ha de petites, de la grandària d'un dit, i de grosses com un pam. Són d'un verd jove, clar i lluent".

Vaig tenir, uns anys, una casa a la font dels Morers, entre s'Arracó i Sant Telm. A la platja, mig en remull, petàrem la xerrada alguns estius. Uns temps en què un capellà construïa apartaments devers Cala Conills. El coll dels Escairats, Can Tomeví, la Trapa abans que el GOB la compràs, la torre de Cala en Basset... Els difunts sota els ametlers en flor, amb la perspectiva d'Andratx per la carretera d'Estellencs, darrere el cementiri camí de la Coma Freda; redols que formen part del paisatge andritxol, que incorporava, sense estridència, a les seves narracions. Vull ressaltar el gust que m'ha fet passar llegint coses seves; i el que encara passaré rellegint-lo. "Salta un peix, argentat. La barca travessa el deixant d'un veler, curull de càrrega, fins a la coberta. Un dels seus tripulants crida alguna cosa inintel·ligible, tot agitant la mà. Jo faig igual. Em sento tremendament feliç". Mort, però també epifania: la màgia dels escriptors, bons.