cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

“Un comunista de Mao”

Era el 1974, jo tenia 14 anys i Baltasar Porcel i la seva esposa, Maria Àngels, vingueren a casa a sopar. Acabaven de tornar de la Xina, on havien anat amb els meus pares en una ‘ambaixada turística' que els convertia en uns dels primers espanyols que entraven en el país. "Baltasar és un comunista de Mao", em va dir el meu pare quan me'l presentà. Vaig quedar astorat: un comunista de Mao! Com podia un comunista de Mao viure en el país de Franco? Record que Maria Àngels em va semblar guapíssima. I com podia un comunista de Mao tenir una dona tan guapa? Ell vestia un jersei multicolor, inèdit per als meus ulls. Només aquell jersei ja indicava que era una persona gens comuna. Parlava molt, clar i fort. Maria Àngels l'interrompia sovint i el puntualitzava o contradeia amb fermesa. Supòs que li vaig caure simpàtic, a Baltasar, perquè m'explicà els progressos de la Xina comunista i també els perills que ell veia en aquell model de convivència.

Entenia que el sistema comunista no podria funcionar a Espanya, però tenia coses molt interessants i que s'havien d'aprofitar. Però, i en el fons, vaig observar que sempre marcava paral·lelismes a partir d'una òptica antifranquista radical. "Acabarà a la presó", vaig pensar amb la meva curta experiència política, que es limitava a conéixer Antoni Pizà, director del Baleares, que un dia també vingué a casa vestit amb una americana blanca i que em parlà dels valors de José Antonio; i el meu conco Toni Serra, activista revolucionari. Jo em feia a l'idea que no l'havien tancat a la presó perquè el meu pare era amic de Toni Pizà i dirigia un diari escrit en anglès. Però a Baltasar segur que no el salvava.

El Baltasar de 1974 m'impactà amb força i ho continuaria fent amb el pas del temps, com quan el rei Joan Carles es va fer amic seu, o quan s'erigí en col·laborador necessari de Jordi Pujol, o aquella nit, quan el vaig escoltar bocabadat per la ràdio en un akelarre de Jiménez Losantos. Mesos després li vaig demanar: "Però què fas tu, en les tertúlies de la Cope?". "Ja no hi vaig -em va respondre seriòs. Me cridaren per intentar posar seny i m'he adonat que això és impossible". És l'únic fracàs que conec seu.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.