Un maltractador assassí (1871)

Les conductes humanes més negatives s'han perpetuat al llarg dels segles i no hi valen, per tal d'evitar-les o minvar-les els avanços científics, culturals o tecnològics. Quan l'home es comporta com un animal, essent això una dita feta, ja que l'animal és instintiu i fa el que li mana la natura, la història de la Humanitat recula centúries. El fet que seguidament narram demostra que els maltractadors de gènere, criminals, han estat sempre els mateixos. Un matrimoni indígena habitava un poblet dels Andes i el marit es dedicava a la caça de la xinxilla. Aquest mamífer rosegador, de pelatge gris molt fi, amb clapetes negres i pell delicada, suau, de molt bona textura, és cercat, ja que d'aquesta en fan abrics de luxe. L'animal es troba en els paratges més escarpats d'aquelles serralades i els caçadors havien de menester un extraordinari ensinistrament per tal de no espenyar cap pell, encara que per agafar-les feien servir fures.

La fura, mamífer carnívor, lleuger, petit, llarg i flexible, era utilitzada, doncs, al Perú per a la cruel matança. La fura, tot d'una que descobria una xinxilla, s'hi plantava al davant i aquesta restava com paralitzada, totalment indefensa, i la fura la matava a l'instant, amb una ràpida mossegada al coll, tan ràpida com la picada d'una serp. Els caçadors que no disposaven de fura feien servir unes sarbatanes que llançaven dards enverinats. El marit de Felisa Campos, que tal era el nom de la víctima d'aquesta història, caçava moltes xinxilles i les venia als comerciants de Cuzco. Però en una d'aquelles escalades se li va congelar una cama i la va perdre. Els seus companys el davallaren d'aquelles muntanyes mig mort, però amb el temps es va refer. Ja no pogué caçar més i amb la seva dona i els infants emigraren al nord, on la seva muller treballaria amb els fills majors en la collita de blat de moro i altres feines agrícoles.

Així les coses, aquell home amargat, sempre borratxo, agredia amb freqüència la seva dona com si fos responsable de la seva dissort. Tot començava per una discussió sense motiu aparent i acabava amb una pallissa. No és estrany que xuclant les llàgrimes, amb un ull morat o la cara desfigurada, anàs a cercar refugi a una església. El capellà acompanyà la dona a ca seva just quan el marit arribava de la taverna. El clergue li pregà no fer més mal a la companya que Déu li havia donat però el marit es posà colèric i digué que els capellants eren fills del diable, que embruixaven les dones amb les seves litúrgies, que Déu l'havia deixat inútil per a l'única feina que sabia fer i que tanmateix escorxaria la seva dona com altre temps escorxava les xinxilles. Allargà el capellà el seu sermó i creient haver-lo d'alguna manera convençut, tornà a la rectoria. Poc dies després, la pobra dona era morta, morta i escorxada com si fos una xinxilla.