Un monstre a Hollywood (1931)

Explica Francisco Alemán, historiador de les literatures populars, que "el Prometeu modern, el doctor Frankestein, arribaria a sentir una gran antipatia per la seva obra. I quan n'hi parlaven es referia a l'epidermis groguenca, a l'aspecte repulsiu, a les espantoses faccions. Mary, entre Shelley i Lord Byron, potser exagera així l'aparença del seu personatge que arriba a la vida: Era ja la una de la matinada; la pluja cantava el seu trist martelleig en els vidres de la meva finestra i l'espelma que m'il·luminava estava ja quasi exhaurida, quan en el bategar de la feble llum vaig veure com s'obrien a poc a poc els ulls d'aquella criatura. Alenà profundament i una convulsió general agità tots els seus membres".

Havia nascut el monstre i el 1931 era portat al cinema. Si la novel·la de Mary Shelley era una raresa, poc coneguda, en el romanticisme del XIX, la primera dècada del XX la rescatava per a la gran pantalla amb tot l'èxit que se li podia suposar. És de reconèixer que Mary Shelley (1797-1851) fou una distingida escriptora tal volta eclipsada en bona part pel masclisme dominaant de la seva època i la fama del seu marit. La pel·lícula estrenada amb gran èxit als Estats Units i després a Europa i arreu del món animà director i productors a fer-ne una trilogia, La muller de Frankestein i El fill de Frankestein, dels anys 1935 i 1939, respectivament. En tots, Boris Karloff hi interpretava el dissortat monstre, producte de la bogeria científica i les ambicions humanes.

La companyia Universal hi guanyà una autèntica fortuna. Jack Pierce, el creador del maquillatge tan xocant i espectacular per donar a Frankestein un aspecte robòtic i alhora humà, decidí d'emprar en els tres casos la fotografia en blanc i negre, malgrat que el 1939 ja es feien films en color. El castell, els laboratoris, la fosca del paisatge exterior, una màquina que produeix raigs elèctrics, el cementiri on van a robar cadàvers i un poble on els habitants tremolen de por, asseguraven l'èxit escènic. Els guions originals de Willis Cooper, la genial interpretació del personatge del foll Igor per part de Dwight Frye i Bela Lugosi, els directors Charles Piercei Rowland V. Lee.

Tot plegat s'havia fet un producte que ja per a sempre faria història amb imitacions de tota mena, quelcom que Mary Shelley no s'hauria pogut imaginar mai. "Fou una estremidora nit de novembre -escriu Mary- quan, finalment, vaig tenir reunits tots els elements de la meva obra (són paraules del doctor Wolf von Frankestein) i amb una ansietat que fregava l'angoixa vaig ajuntar al meu voltant els instruments de la vida per tal d'injectar l'espurna de l'existència a la cosa insensible que jeia als meus peus".