"Mentre esperava que madame de Malrive es posàs els guants, John Durham havia estat al portal de l'hotel admirant la lluentor de l'hora foscant en els jardins de les Tulleries, a l'altre costat de la rue de Tivoli. Els seus viatges a Europa eren tan poc freqüents que havia mantingut intacta la frescor de la seva mirada.Sempre tornava a restar impressionat per l'espectacle harmònic de París: per l'aparença que tenia la ciutat d'haver estat ideada amb seny i audàcia com un escenari per gaudir de la vida, en lloc d'haver-se vist forçada a fer concessions poc generoses als instints festius, o evitar-los construint un mur de lletjor ombriva i poc il·lustrada, com la seva pròpia i lamentable Nova York".
Es tracta d'un fragment de la novel·la d'Edith Wharton (1862-1937), novaiorquesa de naixença i que el 1913 decidia anar a viure definitivament a França, per acabar els seus dies a la vila de Saint-Brice-sous-Fôret. El seu nom de fadrina era Edith Newbold Jones. Pertanyia a una família rica que li pogué donar una sòlida educació privada. La seva obra retrata amb gran ironia la societat nord-americana i a la novel·la Madame de Treymes va saber enfrontar la llibertat de l'amor amb les injustes i puritanes convencions socials d'una època ja decadent però encara rígida i classista.
És a dir, un món lluminós només per a tots aquells que no fan cas de les ombres. En un viatge a França algú em suggerí de visitar un indret on la Wharton havia format part de tertúlies literàries. Hi vaig anar. Era al carrer du Chevalier de la Barre i el local, si encara hi és, es diu Au carillon de Montmartre, tot ocupant els baixos d'un vell edifici. I haig de dir que efectivament s'hi respira el clima d'aquells "americains" de les tres "in" (intel·
lectuals, ingenus i incorformistes) que freqüentaven la capital francesa abans de les dues guerres mundials. Divorciada d'un banquer de Boston, Edith Wharton va fer de la seva vida la pròpia novel·la... "Mai com aquell dia l'escena no se li havia presentat més fascinant, amb aquesta humida floració primaveral entre pluges, quan els castanyers d'Índies formen volta amb un vert irreal contra un cel velat, i el mateix paviment sembla fragància de liles materialitzades, cosa que li va fer tenir per primera vegada la sensació de tenir-hi un interès personal, d'haver de disposar individualment dels seus efectes i influències, alhora que impedia que Durham caigués lliurement sota tan encís.
Potser París continuava essent la ciutat més bella del món, pels no implicats ho era sense cap mena de dubte; i per ell, tanmateix, la més amable o la més rebutjable, això depenia, en darrer terme, de l'acció per la qual Fanny de Malrive es retardava, tal volta pel temps perdut en passar-se els guants...".
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.