No sempre saber on es colga el dimoni és símptoma de saviesa. En foraster diuen que "el saber no ocupa lugar", cosa que no sempre és veritat. Un bon amic pollencí, traspassat no fa molt i, per tant, lluny de poder rebre els seus molts bons amonestaments, solia afirmar el contrari. És a dir, que el saber sí ocupa lloc dins la cervellera i que de vegades els mals del món, això era cosa de ma mare, esdevenien perquè hi havia massa savis que es bellugaven per sobre la terra, opinant i pontificant sobre el bé i el mal, sobre el sexe dels àngels i el futur de la humanitat. Tal retret ve a causa de l'extraordinària proliferació d'un mot que no he pogut trobar als diccionaris i que comença a sonar de cada dia amb més força, la qual cosa fa possible que ben prest quedi incorporada, tal paraula, als papers oficials com un neologisme amb totes les campanilles.

El mot en qüestió és, en foraster, "politólogo" i el femení "politóloga". Dins la llengua nostrada, no l'he sentit esmentar encara, emperò coneixent el personal que per ací pastura tal cosa pot ésser immediata. A més, un que no acostuma a romandre amorrat als mitjans de comunicació habituals tals expressions poden haver passat per malla i santes "pascos". El mot "politólogo", així amb "g" forastera, no em sonava ni prop fer s'hi. Al Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) no hi figura, almenys en l'edició de 1984 ni en la de 1992, que són les darreres que tenc a l'abast, i molt menys al Diccionari Català, Valencià, Balear (DCVB), que en qüestió de neologismes manté uns criteris historicistes que compartesc de totes totes.

Aprofitant, no fa molt ho recordava, que vaig tenir un bon professor de grec que de manera precisa m'introduí en el món encisador de les etimologies i al qual dec una metodologia acurada sobre el tema; de cop i resposta vaig pensar que tal paraulota podria tenir origen a partir del llatí o del grec. Tant la primera llengua com la segona ens han deixat prou petjades en la nostra parla que la possibilitat no era gens aventurada. Em passà pel cap el foraster "impoluto" i l'antiga saviesa del DRAE aportà una etimologia prou clara: del llatí "impollutus", significant net, sense taca, sense màcula i, per tant, el "pollutus" dels orgues significaria: brut, tacat, amb màcula. El problema esdevenia més complicat perquè hi havia una altra possibilitat, o sia, la combinació d'una preposició privativa "in" més un participi "politus", que per a Quintilià significava que no està polimentat. Ciceró, més pràctic i segur de la seva vàlua i bon coneixedor de la seva estilada llengua, emprava el mot amb el valor de groller, incult.

Per tant politòleg, en realitat, podria referir-se a un "expert en incultura o en grolleria". Si tal cosa fa mal d'orelles als benpensants, podríem seguir el mestratge més assenyat de Quintilià i aleshores caldria traduir el mot com "expert en poliments". Ni una accepció ni l'altra pot parèixer adient per definir un expert dedicat a la ciència de l'opinió. És ciència opinar sobre el diví i l'humà? És clar que quan t'endinses en disquisicions etimològiques el problema pot arribar a extrems inversemblants perquè la llengua mare, el llatí nostrat, abandonat per la Santa Mare Església i vetat pels competents en matèria educativa, pot donar-nos sorpreses, tals com un derivat d'"impollutus". És a dir la mateixa preposició amb valor privatiu i un participi "pollutus" que donaria el llatí "impollutus", o sia, sense taca, sense màcula, net. Emperò el problema rau que en el cas del neologisme que em preocupa no presenta cap tipus de preposició privativa, per tant, derivi d'on derivi, el resultat seria brillant, pulcre, endreçat, lluent com una pedra marbre d'una banda, mentre que de l'altra resultaria tacat, clapat, fet un sant Llàtzer, en poques paraules, com un Charlot sorgint d'un bidó de petroli.

No sé, per tant, amb quina de les dues accepcions quedar-me, perquè tant l'una com l'altra traspassen els límits de la sensatesa i, per tant, no sé ben bé quines atribucions tenen per poder predicar els politòlegs que han encunyat tan preciós mot. De totes maneres, la malsana curiositat dels lletraferits em fa pensar que l'empenta de tal parauleta o paraulota, tant s'hi val, ha copsat també les portentoses llumeneres que tenen competències en la matèria i no seria gens estrany que, malgrat el "brilla, fija y da esplendor", avui dia tengui a favor seu tots els sagraments acadèmics com pareix als diccionaris, almenys els de la darrera fornada de la forasteria, que accepten aquest mot de "politólogo". No hi ha res perfecte en aquest món. És un axioma que no podem oblidar.
És molt trist intentar esbrinar el significat de les coses i quedar-te com diríem en foraster "a dos velas". Sortadament, com mai de mais posaria messions per a res, com sol fer l'amic Xesc Bujosa, company de fatigues en aquestes planes del dBalears i molt menys jugar-m'hi una porcella per qüestió tan vital. Un queda consirós pensant que no sempre saber on es colga el dimoni de res serveix.

En poques paraules, no seria millor que els politòlegs deixassin de banda els neologismes i s'avesassin a anomenar-se "politicòlegs" tot derivant, en aquest cas, de política, polítics i fins i tot de mare política, malgrat que les seves connotacions no sempre siguin falagueres. Almenys en català, gosaria afirmar que de manera més assenyada, sí trobam el mot politicologia, ben acceptat, i el que practica aquest art hauria d'ésser politicòleg, cosa més avinent amb l'originària "polis" grega, de la qual neix tot aquest cabal. Per altra banda, què pinten, quin paper tenen els universitaris que cursaren ciències (?) polítiques? Són també cuques que belluguen per damunt la terra opinant i desbarrant? O els que belluguen són els politòlegs?