No crec que la invocació de Karl Popper ens solucioni res, més aviat pot contribuir a embolicar la troca. Em refereixo a l'article que el senyor Bujosa va publicar en aquest mateix diari dissabte passat -fent-se ressò d'una de les teories del filòsof austríac més celebrades- en el qual s'argumentava amb prou gràcia que entre nosaltres (els qui voldríem un país vertaderament bilingüe, on la llengua pròpia i catalana tingués un paper preponderant) i els qui pretenen el contrari hi ha un problema d'incommensurabilitat, és a dir, no pensem en els mateixos termes i, per tant, l'acord és impossible. De les meves lectures de Popper en vaig deduir que denunciava allò que en deia "el mite del marc comú", és a dir, que només hi pot haver una discussió racional i fructífera si els qui hi participen comparteixen un "marc comú" de supòsits bàsics.

Tesi contra la qual Popper es rebel·la, però. El senyor Bujosa ja ens anuncia que no hi ha aquest marc comú en aquesta discussió, per això hauríem de convenir que aquesta és impossible, cosa, però, que repugnava a Popper, que veia que exigir el marc és la base del relativisme i, per tant, de l'irracionalisme, del diàleg de sords. Bujosa diu que una de les tesis en conflicte és falsable i que, per tant, s'hauria de retirar de la discussió. La falsabilitat presumpta, però, mai serà admesa pels partidaris d'aquesta manera de concebre el país, en clau castellana. Però Popper afirmava que com més discrepància hi hagués entre els dos marcs més fructífera seria la discussió, encara que potser no seria agradable. A més, afegia: ¿Per què ha d'haver-hi acord? Els acords poden no ser sempre totalment desitjables...

Popper era un filòsof de la ciència; creia que la raó humana mai arriba totalment a un punt de veritat incontrovertible: patim d'un excessiu optimisme pel que fa als poders de la raó. En aquest assumpte de les llengües no crec que puguem parlar de sabers ni de coneixements objectius, sinó d'ideologia, d'un model que intenta imposar-se sobre un altre model. Vol crear-se una veritat a partir d'un ideari. No és un xoc entre teories sinó entre desitjos, és a dir, pura política: discrepància sobre quin és el bé comú i sobre els mitjans a posar per arribar-hi. Un tema en el qual mai pot posar-se la veritat sobre la taula; pretendre que una ideologia ha de desplaçar-ne una altra perquè la primera es basa en els fets i en la veritat és una quimera: així, haurien de caure, a la llum de la raó, no només certes ideologies d'esquerra i de dreta, sinó també totes les religions.

Rere tot aquest assumpte, com ja apuntava el senyor Bujosa, hi ha un problema semblant a una cursa de cavalls, un Gran Premi Nacional on una raó d'Estat guanya a una raó simple i volgudament autonòmica. Al final (aquesta és la tragèdia humana) confiar en el cavall de la raó sol ser apostar a un cavall perdedor: les raons del braó, de la història i de la força són més concloents. El jacobinisme espanyol -com tot totalitarisme- està fet a prova de tota falsabilitat: una ideologia que de tot saber en fa -com diria Jean François Revel- "coneixement inútil".