La feina. La rutina. La tasca burocràtica eternitzada entre quatre murs. La rendibilitat personal. L'esforç per avançar en la vida i trobar-se, tanmateix, al mateix indret. Viure entre papers. Les oficines, els despatxos. Cobrar cada mes un sou primet a canvi d'una llarga quota d'avorriment. Però aquesta quota ha de ser eficaç perquè molts altres esperen la plaça laboral que un ocupa. I el pa de cada dia és també el cansament de cada dia. Tot això ho explica Mario Benedetti (que ara just ens acaba de deixar) a la seva novel·la La treva, escrita en forma de diari. Nascut a Paso de los Toros, Uruguai, 1920, realitzà a Montevideo, al llarg de la seva adolescència i jovenesa, els treballs més diversos. El llibre Poemes d'oficina revelava per primer cop tots aquests sentiments. En el cas de La treva i a través d'un diari íntim, un oficinista espera l'hora de la seva jubilació definitiva. En aquesta data de maig escriu:

"És una mena de joc, ara, a l'oficina. El joc del cap d'empresa i l'auxiliar. La consigna és no sortir-se del ritme, del tracte normal, de la rutina. A les nou del matí haig de distribuir la feina: A Muñoz, a Robledo, a Avellaneda, a Santini. Avellaneda és una més en la llista, només una de tots aquests que estenen la seva mà al davant de la meva taula per tal que jo els entregui el full d'instruccions. Veig la mà de Muñoz, llarga, arrugada, amb ungles tipus urpa; la mà de Robledo, curta, quasi quadrada; la mà de Santini, de dits fins, amb dos anells; i al costat, la d'ella, amb dits semblants als de Santini, només que femenins en lloc d'afeminats. Ja la vaig avisar que, cada vegada que s'apropa amb els altres, i estén la seva mà, jo pos (mentalment, és clar) una besada de cavaller sobre els seus dits prims, sensibles.

Ella diu que això no es deixa notar en la meva cara de pedra. De vegades, tempta la cosa, em vol contagiar les ganes de riure, però jo m'haig de mantenir ferm. Tan ferm que aquest capvespre Muñoz se m'ha apropat i m'ha demanat si em passava quelcom de dolent, ja que feia dies que em veia preocupat. -És pel balanç que hem de tenir llest? Estigui tranquil. Els llibres els posam ràpidament al dia. Altres anys tenien l'exercici anual molt més retardat. -Què m'importa el balanç! Quasi me n'he rigut a la seva cara. Però és precís dissimular. -I vostè creu Muñoz que hi arribarem d'hora? Miri que després vénen els terminis de Guanys Elevats i els pesats aquests rebutgen tres o quatre vegades les declaracions jurades, i, és clar, amb aquests condicions ens començam a empantanegar amb la feina. Hi hem de posar voluntat, Muñoz, miri que aquest és el meu darrer balanç i vull que surti brodat. Digui això als al·lots... Eh?".•