La treva, de Benedetti (1959)

"És una mena de joc, ara, a l'oficina. El joc del cap d'empresa i l'auxiliar. La consigna és no sortir-se del ritme, del tracte normal, de la rutina. A les nou del matí haig de distribuir la feina: A Muñoz, a Robledo, a Avellaneda, a Santini. Avellaneda és una més en la llista, només una de tots aquests que estenen la seva mà al davant de la meva taula per tal que jo els entregui el full d'instruccions. Veig la mà de Muñoz, llarga, arrugada, amb ungles tipus urpa; la mà de Robledo, curta, quasi quadrada; la mà de Santini, de dits fins, amb dos anells; i al costat, la d'ella, amb dits semblants als de Santini, només que femenins en lloc d'afeminats. Ja la vaig avisar que, cada vegada que s'apropa amb els altres, i estén la seva mà, jo pos (mentalment, és clar) una besada de cavaller sobre els seus dits prims, sensibles.

Ella diu que això no es deixa notar en la meva cara de pedra. De vegades, tempta la cosa, em vol contagiar les ganes de riure, però jo m'haig de mantenir ferm. Tan ferm que aquest capvespre Muñoz se m'ha apropat i m'ha demanat si em passava quelcom de dolent, ja que feia dies que em veia preocupat. -És pel balanç que hem de tenir llest? Estigui tranquil. Els llibres els posam ràpidament al dia. Altres anys tenien l'exercici anual molt més retardat. -Què m'importa el balanç! Quasi me n'he rigut a la seva cara. Però és precís dissimular. -I vostè creu Muñoz que hi arribarem d'hora? Miri que després vénen els terminis de Guanys Elevats i els pesats aquests rebutgen tres o quatre vegades les declaracions jurades, i, és clar, amb aquests condicions ens començam a empantanegar amb la feina. Hi hem de posar voluntat, Muñoz, miri que aquest és el meu darrer balanç i vull que surti brodat. Digui això als al·lots... Eh?".•