Jacoba Juan Fiol, 91 anys, noticiava aquest diari el diumenge passat al cornalonet de "Difunts". Manacor, aclaria. I jo no ho vaig alçar del terra perquè així, de passada i en fred, era un nom que no em deia res en absolut. Va ser a l'horabaixa al Bar Sabina, que en Joan va dir allò de: sabeu qui és mort? Qui? Na Jaumeta. Oh. I va ser quan tota una allau de records d'infantesa i primeres joventuts comparegué a la rotllada, i això que al televisor feien el Mallorca - Barça.
Tots vàrem reconvenir en el mateix: na Jaumeta contribuí de qualque manera a endolcir estones de la nostra vida primerenca, a preparar el nostre paladar per a futures dolçors, que tanmateix mai no arribarien a satisfer totalment les promeses, les expectatives, després, amb els anys.
La manacorina Jaumeta era la cacauetera oficial de la vila de Sineu tots els diumenges i festes, fires i firons. I qui diu cacauets, diu avellanes, castanyes, "pilongues" i de les altres, xufles, caramels gens ni mica variats aleshores, regalim o regalèssia en branca talment, sense extractar, galetes Maria, d'oli, de coco, i atura't de comptar... No, ah, sí, també en venia unes, de galetes, que em feien tornar una mica més boixet del normal, quadrades aixuixinetes, que interiorment eren de coco, però alerta, en una sofisticació totalment impensable per a l'època, també venien recobertes per una fina capa de xocolata i finalment embolicades amb paper de plata. Mmmmm! Sols de recordar-ho se m'omple d'aigua la boca, encara ara. Crec recordar que els dèiem "Negritos" i eren una sofisticada delícia. Només tenien un problema, a l'estiu, amb la calorassa, si no anaves viu, te'n posaves més per la roba que no en menjaves. I en arribar a casa, daltabaix.
Manejava un carretó d'aquells tan clàssics, llarguer amb rodes i tendal per resguard del sol i les brusques. Els migdies solia posar a dalt de tot del carrer de la Rosa, al cap de cantó de la mateixa plaça Major. A l'horabaixa, al descans entre pel·lícula i pel·lícula (que llavores en feien dues: la bona, la d'estrena, i la de complement), cap al portal del Cinema Monumental, així com surts a l'esquerra. Després, si feien futbol, au, cap a Son Magí s'ha dit, que hi ha una bona tirada.
Recordam a rotllo que en Miquel "Mariano" li solia ajudar a empènyer el carretonet, sobretot per tornar cap al poble després del futbol, que fa pujada, tot per la paga d'una grapadeta de cacauets o una llepolia, que en Miquel era bo de fer content. Finalment, a l'hora del preceptiu passeig, cap al carrer Major s'ha dit, i posava al petit enfony que el carrer fa, just entre la botiga de na Francesca "Fornareta" (abans "Can Calet") i l'agència de viatges que ara hi ha. A aquell racó acabava el jornal i apa després, carretonet a la cotxeria de Can Font i fins diumenge que ve.
Em ve a la memòria que em cridava molt l'atenció quan, arribada la Fira de Maig, que eren un parell de dies seguits de sarau, ella i el seu marit, l'amo n'Amador, s'instal·laven a lloc preferent de la plaça del Fossar juntament amb altre personal de la seva competència directa, i fins i tot s'hi quedaven a dormir, dins aquell reduït envelat, que de més tard, si passaves per allà, els podies sentir roncar i tot, ostres, quines coses em revenen ara, quina vida, aquesta genteta...!
Bona dona, sempre amb un somriure als llavis, ens coneixia a tots pel nom i malnom, no se n'hi escapava ni un. I quan dic tots vull aclarir que es tracta de dues generacions llargues de sineueretxos, quasi res duu el diari.
Ara ja feia una trentena d'anys que s'havia retirada. I s'ha morta al seu poble natal, Manacor. Seràs viva mentre nosaltres tinguem memòria, Jaumeta, pots estar-ne ben segura. Descansa en pau.
