No és que fos estràbic. Si el fitaves amb atenció, ho veies, no era estràbic, els seus ulls miraven en paral·lel, i només a l'infinit ajuntaven la línia de la mirada, com diu la geometria clàssica. Amb tot, hi havia un punt de fuga més proper, potser a l'esquena de qualcú: per ventura a Son Bonet, potser al jutjat de guàrdia, a tot estirar. Què era estràbic en el nostre prohom, doncs? Una Sor Tomaseta, -entre d'altres xots pasquals- periodista d'encàrrec, free lance disposada a estar disposada a tot, tothora, de pell de paper de vidre, política sense misteris joiosos ni trists, ensinistrada en l'escola d'extorsió política d'eficients batlles difunts, a petits i maldestres salts des d'un trapezi arran de terra i amb xarxa protectora, quedava trasbalsada en veure'l, i el seu baix ventre rebia punyides dolces i espirals quan la mirada del prohom es clavava en vés a saber on de la seva anatomia, l'entrecuix?, les celles?, la punxa del seu nas?, el lòbul, diguem que esquerre de la seva orella?, del seu cervell al·literat?, de la seva boca avesada a la lloança, al silenci embullat?, de la seva consciència entrenada en la dura escola de Houdini, a desaparèixer de l'escenari quan les coses es feien turmentadorament complexes?

Ella per ventura ho sospita, però jo i qualcú més sabem que l'estrabisme del nostre polític no és físic, no és d'aquest món, però només el melic de l'experiodista, els seus genolls flexibles i oferents, encara estan sagetejats per aquesta exigent circumcisió del dubte i del misteri estràbics. I quin misteri? El misteri del prohom és que no hi ha cap misteri. El seu misteri és d'aquella casta de silencis extenuants, de crits a deshora, d'aquells que quan callen ens trasbalsen i de vegades ens atabalen amb la possibilitat que la sequera de paraules amb suc signifiquin ocultament abismes d'eloqüència i de saviesa, fins que ens adonam que el que realment amaguen és la més sonora de les buidors, la més estrident de les estupideses. I la més risible de les vanitats. El seu histrionisme concita i convoca relatius banys de multituds, unanimitats candoroses, entusiasmes ciutadans, llonguets agraïts i ortopèdics, al·leluies de segon de primària. El polític metafísicament estràbic és un recordman de cursa de sacs i la seva meta és no caure d'anques en terra sinó damunt una trona, i el mèrit per assolir-la, s'ha de reconèixer, desborda del llarg el d'una legió de llimacs.

Jo m'esbutz quan veig les seves entrades triomfals pels passadissos del teatre perquè em recorda, només em recorda, aquella astracanada brillant de Something Funny Happened in the Way to the Forum (Golfus de Roma), o qualque miles gloriosus d'una de Monty Python, i no perquè el polític estràbic li arribi ni a la sola de les sabates a Zero Mostel o a Buster Keaton, sinó perquè és la paròdia de tot això performada per la gràcia obtusa de las Diabèticas Aceleradas o del Casta, els histrions preferits d'en Matas i la seva tropa.