L'Espurna va esser el primer grup regionalista de caràcter polític deslligat totalment dels partits d'àmbit estatal. Es va crear a Palma a la darreria del mes de març del 1909 i, com ha explicat Damià Pons, era en bona part conseqüència de l'eufòria provocada per l'experiència de la Solidaritat Catalana i el seu origen anà molt lligat al catalanisme cultural mallorquí. No és que fos la primera mostra de regionalisme polític, ja que des dels anys noranta del segle XIX trobam publicacions, actuacions i dirigents polítics, sobretot republicans, que es proclamen obertament regionalistes i, en ocasions, fins i tot nacionalistes. En aquest sentit, tampoc no es pot oblidar el corrent polític representat pel republicanisme federal que, en ocasions, coincidia amb el regionalisme i es remuntava al Sexenni Democràtic.

Però l'Espurna va tenir la grandesa de, per primera vegada en la història, presentar-se en solitari en uns comicis, encara que només fossin municipals, i en un únic districte electoral de Palma. Els fundadors eren un grup d'intel·lectuals catòlics i propers al noucentisme, com Joan Alcover (president honorari), Llorenç Riber, Miquel Ferrà, Salvador Galmés, així com alguns comerciants i membres de les classes mitjanes urbanes, com Albert Iglésias. El candidat que presentà fou un jove professor mercantil, Antoni Quintana Garau. Tot i el seu caràcter relativament conservador, tenia una certa voluntat de renovació i d'incorporar altres sectors. En el seu manifest fundacional indicava que "La vella política s'esfondra: nosaltres no'ns conformam amb maleir ses ruïnes: damunt elles volem fer un treball d'edificació i per això mos aplegam, i conjuram a que tots els qui estimen la pàtria venguen al nostre costat".

Més en concret, Antoni Oliart, un altre dels promotors de l'Espurna, demanà el vot per al candidat regionalista a tots els partits no majoritaris, els republicans federals, els socialistes i els carlins. Però la dicotomia entre dretes i esquerres i entre laics i clericals, així com la profunda provincianització de Mallorca, varen fer que la crida tengués poc ressò. Dos republicans federals històrics que havien ocupat importants càrrecs i gaudien d'un enorme prestigi sí que donaren suport a l'Espurna. Es tracta del ja ancià Antoni Villalonga i de Lluís Martí, fins aleshores regidor de Palma i vicepresident de la Unió Republicana. Aquest darrer patí les ires de la direcció republicana, que considerava inacceptable el candidat regionalista, perquè era president i portaestendard dels lluïsos i acabaren per considerar que Martí s'havia "separat del partit" en fer propaganda per a un candidat clerical. Amb tot, la Unió Republicana reiterava els seus ideals "autonomistes i descentralitzadors". Encara el 1911, el setmanari republicà El Ideal censurava Lluís Martí per haver-se manifestat (efímerament, per cert) republicà radical, "él, que un día fue espurnista".

Arribades les eleccions municipals de maig de 1909, el candidat de l'Espurna només rebé 137 vots i no fou elegit, mentre que sí aconseguiren l'elecció el conservador Rafel Ignasi Cortès (578 vots) i el liberal Francesc Rover Motta (amb 383 vots). Sens dubte, era molt difícil obrir una falca entre una dreta que ja agitava amb entusiasme l'espantall de l'anticatalanisme i una esquerra potser massa obsessionada per la qüestió del clericalisme. Però era un primer intent que tendria continuïtat el 1917 i el 1931. I és que sense traducció política, ja sigui amb un o dos partits (més són ganes de fer el ridícul), el nacionalisme cultural sempre serà feble i mai no aconseguirem la plena sobirania cultural.