"Heu fet mai caragols nets? Idò, aquesta és un poc la nostra feina", explica el bancaire. Passar-los cinc o set aigües (sempre un nombre senar, que la cultura popular, -com totes les cultures, de fet,- sempre ha estat tan supesticiosa com exacta). Fer-los treure a grapejades fins a la darrera gota de llim, que és el seu alè de vida per traginar pel món la casa a l'esquena. Mirar-los com l'instint els fa treure banya i aferrar-se a la closca del veïnat en el sinuós moviment caòtic de la desesperació per escapar-se del destí que es veuen venir. Enganar-los, per coure'l, per vega de qui els s'han de menjar, que són sempre aquells que saben que hisenda de molts, la se mengen els caragols. Ja ho deia Schopenhauer, que l'home ha fet de la terra un infern per als animals. I sovint -sovint ni la mateixa espècie humana s'escapa de la seva condició natural.

‘Una olla de caragols' és expressió feta per definir una situació confusa, que sovint és metàfora per definir el món. I ara amb més motiu, per la maleïda crisi, que, fins i tot es fica, com un aferradís caragol, amb nosaltres al llit. I s'espanten encara alguns jovenets quan se'ls recorda que històricament les crisis, les pestes, les sequeres, la fam, les males anyades,... (altres noms que ha tengut això de la crisi) s'han resolt amb guerres i postreres festes com a grans caragolades regades amb bon vi. Parlen de brots verds de fonoll primaveral en l'economia i fa alguna brusca de caragol que convida a treure banya. És maig i és temps de caragolades quan es fa veritat que el caragol neix amb aigua i mor en vi. En realitat, però, ni que l'animal sia hermafrodia, sabem que no el duen de París.