Gran escàndol perquè Televisió Espanyola no va emetre -o la va emetre en diferit i molt manipulada- la sonora xiulada amb què els seguidors del Barça i del Bilbao van contestar l'himne espanyol i van rebre l'entrada dels reis a l'estadi de Mestalla, en els prolegòmens de la final de la Copa del Rei.
Les veus que han parlat de censura han estat tan nombroses i unànimes que la destitució del cap d'esports de TVE ha estat fulminant. I no només això: la jugada tan barroera dels encarregats de la retransmissió del partit ha obligat els màxims responsables del Govern espanyol i el director de la televisió pública a donar tota mena d'explicacions i de justificacions. Evidentment, cap d'aquests responsables no ha admès que hi hagués censura. Simplement han dit que es va produir "un gravíssim error humà".
En paraules de Javier Pons, director de TVE, la corporació de RTVE "ha demostrat sobradament cada dia, cada minut, des de fa tres anys, un compromís amb la transparència que faria impossible imaginar qualsevol cosa semblant a una censura". ¿I què ha de dir, el bon home? Massa sovint la feina d'aquells que ostenten un càrrec polític consisteix únicament a dissimular i edulcorar, amb retòrica de malabarista, la realitat pura i dura. És el que ara ha hagut de fer Pons, esperant que passi aviat la tempesta i conscient que ben pocs se'l creurien.
Tot i que curiosament el Diccionario de la Real Academia Española no en dóna cap definició explícitament política o ideològica, tothom sap de què parlam quan parlam avui de censura; això és: d'un "exercici del control i de la repressió dels continguts dels missatges fets públics a través dels diferents mitjans de comunicació". (La definició és del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: supòs que els que l'han fet estan molt més bregats en la qüestió que els seus col·legues castellans). Dit amb altres paraules, la censura consisteix a corregir o amagar, amb intencions ideològiques, la imatge d'una determinada realitat. Es miri com es miri, per tant, el que va fer TVE va ser aplicar una censura. No és d'estranyar, així, que les reaccions dels basquistes i els catalanistes hagin estat tan plenes d'indignació.
¿No és d'estranyar? Ben pensat, sí que ho és, i molt. Sobretot tenint en compte que una censura molt més greu i insidiosa, constant i total, és aplicada cada dia en els mitjans de comunicació estatals i ningú no protesta. Si no és emprant el terme "censura", ¿quina altra paraula es pot fer servir per explicar que, tot i que els bascos i els catalans ajudin com tots els altres espanyols oficials a sufragar el cost de la RTVE (entre tantes altres coses), no hi apareguin mai o gairebé mai els aspectes més genuïns i normals de les realitats basques i catalanes (o de la mallorquina, pel que fa al cas)?
Deixant de banda les opinions expressades pels dirigents polítics d'Euskadi i de Catalunya, les quals estan absolutament mediatitzades per la batalla ideològica en què s'emmarquen, ¿què es transmet als ciutadans espanyols sobre les realitats basca i catalana que els puguin ajudar a fer-se'n una idea fidedigna, normal, no anòmala ni estranya? ¿Quantes cançons en basc o en català sonen a les ràdios públiques estatals? ¿Quants autors que escriuen en basc o en català han aparegut, ni que fos trenta segons, a un telediario promocionant del seu darrer llibre? Si Guardiola fa una roda de premsa, en els talls que en mostren les teles espanyoles mai no se'l sent parlant en català.
D'exemples similars, en sobren. I tots tenen en comú l'objectiu de presentar el que no és castellanoespanyol com una entelèquia inventada per uns quants espavilats, o com una molèstia i una anomalia. Si no retransmetre la xiulada contra l'himne espanyol és censura, ¿què punyetes és tot això?
