Me crida en Biel Massot: el seu programa de ràdio -Tot Música (Ràdio M, 92,9 FM)- fa un any. No és el primer pic, ja m'havia telefonat per fer un encadenat de comentaris i propostes el dia del naixement de Johann Sebastian Bach, me va tocar parlar entre en Joan Company i na Marita Camacho, servidor va esmentar com la peça que més m'agradava de Bach les anomenades Variacions Goldberg.
Per celebrar l'aniversari del programa podia escollir qualsevol música, vaig triar -sense saber molt bé per què- Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa. De la peça de Bach, puc justificar per què hi vaig pensar. Les Variacions Goldberg són, per un servidor, "Bach en estat pur", una peça per teclat, trenta estudis sobre un tema únic, variacions sobre un tema constant, però hi ha tot Bach: contrapunt, cànon, fugues, danses barroques, una giga -a la variació n.5, Glenn Gould la toca rapidíssima, en 35 segons-, mans creuades, estructures simètriques de repetició... El clavicordista J.H. Goldberg -de qui agafen el nom- entretenia el comte H. Carl von Keyserlingk en les seves nits d'insomni amb aquesta peça. El comte quedà tan content que pagà l'equivalent del sou d'un any a J.S. Bach, en monedes d'or. Les versions de Gould, Wilhelm Kempff i Keith Jarred poden servir per a gaudir d'unes belles interpretacions.
La segona vegada vaig suggerir la peça de Jaume Sisa; armat de la meva col·lecció d'Enderrock, vaig provar de cercar justificació a la meva precipitació. Més enllà de l'estricta Nova Cançó -ara fa 50 anys del seu naixement- hauria pogut triar Al Vent de Raimon, més seguidora dels chansonniers francesos; a nosaltres, que ja a l'institut Ramon Llull llegíem el Salut les copains, quan The Beatles treien el Rubber Soul i els hippies invadien la cultura, ens agradaven James Taylor, Carole King, Bob Dylan, Neil Young... Per aquest motiu som més del costat de músics com ara Pau Riba, Jaume Sisa, Quimi Portet, Roger Mas, Manel i Joan Miquel Oliver. Amb Pau Riba i Jaume Sisa la Nova Cançó esdevenia Cançó amb més variacions, i no precisament les Goldberg, consolidant plenament el moviment, més enllà del folk i de les reivindicacions polítiques.
Qualsevol nit pot sortir el Sol es va compondre fa trenta-quatre anys i la gent se l'ha feta seva: "Fa una nit clara i tranquil·la / hi ha una lluna que fa llum / els convidats van arribant / i van omplint tota la casa / de colors i de perfums". Sisa la va enllestir per donar la benvinguda als assistents al seus concerts. Manolo Vázquez Montalbán opinava que va ser creada en estat de gràcia, convertint-se ràpidament en un referent de la nostra educació sentimental: deixava volar plenament la imaginació. "Oh benvinguts! Passeu, passeu. / De les tristors en farem fum. / A casa meva és casa vostra / si és que hi ha cases d'algú". Aquest referent a "si hi ha cases d'algú" va ser interpretat com anarquistoide, contra la propietat privada, per això encara la van prohibir algun pic -en concret al Canet Rock- per molt que l'onirisme, el ‘galactisme' o la ironia aportassin una nova dimensió, tot desitjant -era el 1975- que els somnis es fessin realitat, al món i aquí, una vegada més. Com a Alícia -la del país de les meravelles- ens fa passar a l'altra banda del mirall, amb la seva càrrega d'escriptura automàtica i surrealisme. "La vaig fer en un moment en què semblava que tot es començava a obrir i pareixia que tot era possible, el disc venia a ser una visió polièdrica de la realitat", explica el mateix Sisa. "Vaig fer una llista de personatges mítics i els vaig ordenar perquè sonés bé, i al final se'm va acudir que els podia convidar a tots a una festa".
Hi són na Blancaneus, els Tres Porquets (personatges de Grimm), el ca Snoopy i el seu secretari, l'ocell Emili (de Shulz), Simbad i Alí Babà ( de Les mil i una nits), Gulliver (de J. Swift), en Jaimito (de Ramon Sabartés, el mateix del professor Franz de Copenhague del TBO), Doña Urraca i Carpanta, persontages dels còmics d'aquell temps, Barbablava, Frankenstein, L'Home Llop, el comte Dràcula, Tarzan i la monea Xita, Peter Pan (de James M. Barrie), el ‘senyor' King Kong, Astèrix i Obèlix (d'Uderzo), en Taxi Key (personatge de les novel·les radiofòniques), Roberto Alcázar i Pedrín, l'Home del Sac, el Caganer, Moby Dick (de Melville), Pinotxo (de Collodi), la Pepa Maca, en Superman (dibuixat per Jos Shuster), etc... tot un devessei de personatges integrants de l'imaginari juvenil, etern, o del moment en què Jaume Sisa llegia còmics o recordava contes de la seva infantesa.
Jordi Sierra apunta: "Quan l'escoltes per primer pic té màgia i no perd amb els anys". A l'inrevés, el temps, el gran sedàs de la qualitat artística, l'ha feta perdurar. Hi ha innombrables versions, des de la de Los Manolos fins a una, boníssima, dels algaidins de S'Arrual Jazz Mort; fou el tema de clausura del Fòrum de les cultures de 2004; parlen bé d'ella des de Sabina a Pau Riba; és molt amunt als rànquings de les millors cançons del segle XX. El conjunt fenomenal de l'obra de Sisa va molt més enllà de l'estrambòtica aventura com a Ricardo Solfa. "Ara ja no hi falta ningú / o potser sí, ja me n'adono / que tan sols hi faltes tu./ També pot venir si vols. / T'esperem, hi ha lloc per a tots./ El temps no compta ni l'espai./ Qualsevol nit pot sortir el sol".
Carles Flavià opina, amb raó, que pot parèixer una cançó ridícula i un pèl cursi i que és Sisa, quan la interpreta, qui la fa tornar gran, amb aquell violí que li dóna aire de circ de butxaca. Però també els nins a les escoles, o els cors, les guitarres dels qui comencen a tocar-la, o els pares quan la canten als seus fills, talment com un conte, per psicodèlic i bigarrat que pugui parèixer.
Ha esdevingut un poc com el nostre Imagine de John Lennon o com el Blowin' in the Wind de Bob Dylan, no tant per les seves temàtiques, però sí perquè s'ha convertit en un himne, tothom la sap, i també perquè la imaginació, el vent o la nit fan de viàtics del que es vol transmetre: una humanitat més agermanada, la resposta als nostres problemes, la invitació a obrir les cases a tot déu vivent o imaginat... si és que hi ha cases d'algú. En fi, la utopia del món millor. Com digué Oscar Wilde: "Un mapa del món sense el país de la Utopia no fa mirera". Tal vegada per això vaig triar aquesta cançó i no una altra.
