Els mitjans de comunicació, d’una qualitat en sintonia amb la societat que els fabrica i els consumeix, són els primers acusats per la parròquia de crear confusió entorn d’allò que en diríem estat de la qüestió –de la crisi, és clar. Una bona part de raó assisteix als que manifesten les seves suspicàcies sobre el paper dels mèdia en la situació actual. Els professionals del ram solem arrecerar-nos en l’esquinçada defensa: no mateu el missatger. Hi ha un sofisme pervers en la imatge del missatger. L’invocam com s’invoca el carter que et deixa a la bústia tot el que ens és enviat per correu. Però els mèdia no són aquest missatger: trien curosament cada informació, l’avaluen segons uns determinats criteris, jerarquitzen el material, etc. La premsa no és aquest missatger asèptic amb el qual pretén ser identificada. Bé, però tot això és més antic que anar a peu. Només valdria la pena avisar, els que encara donen un cert valor a la imatge, que la història del missatger com a mer transmissor d’uns fets que s’han de traslladar a l’opinió pública és una fantasmada sense parangó.

Ara mateix, la ciutadania viu en una perenne confusió sobre el present i el futur de les coses de l’economia –i sobre el passat, també. Els mitjans de comunicació ens ofeguen amb informacions clarament negatives, d’altres que, en la seva negativitat, contenen partícules indicadores de desacceleració en la caiguda, d’altres que tímidament assenyalen que s’ha tocat fons, totes elles contradites l’endemà per nous informes de governs, patronals, bancs, caixes, gabinets d’estudis... Els mitjans ho recullen tot, com una paperera que suporta tots els materials que s’hi depositin. La seva funció és sotmetre aquests materials al criteri d’experts en la matèria: tret que tots plegats facem part d’una gran conspiració per fondre els ploms de la ciutadania amb sobrecàrregues de desorientació. De vegades diríeu que el gruix i el caràcter de la informació pretén desactivar el sentit crític de la parròquia, perquè d’aquesta manera prengui el camí dels llimbs fins a nova ordre.

Si no obeeix tot plegat a una gran conspiració, aleshores es tracta, com passa sovint, d’un aquelarre oficiat per bruixots irresponsables i poc acreditats. Els mitjans de comunicació s’hi presten, en general, per poder servir alguna cosa a taula. L’Organització Mundial de la Salut advertia, ja fa anys, de l’altíssim percentatge de falsedat que circulava en les notícies referides a la salut i difoses pels mitjans. Ara, segurament es deu tractar d’una cosa semblant. Al marge de les vileses dels partits polítics que juguen amb l’esperança, amb la vida de les persones, presentant els seus diagnòstics de forma grollerament parcial, la veritat és que, si féssim cas de totes les informacions sobre l’estat de l’economia, acabaríem amb el cervellet baldat de tant de pujar i baixar escales, des d’una tímida confiança en el futur de cap al desànim més dens, amb aturades al replà de la perplexitat. Hi deu haver algú de fiar, però la barbàrie informativa no ens en permet la identificació.