El debat de política general de l’estat ens ha deixat una promesa o compromís del President Zapatero que és digna de comentari perquè denota una manera d’actuar que en la meva opinió és rebutjable. Aquesta promesa o compromís a què m’estic referint és l’ajuda d’una quantitat econòmica fixa per a la compra d’un cotxe. Segons l’explicació de la mesura resulta que l’ajuda amb fons públics sortiria el 50% dels pressuposts de l’estat i un 50% dels pressuposts de les comunitats autònomes. És a dir, el President del Govern Central posa damunt la taula iniciatives que afecten les arques i polítiques d’una administració diferent que no depèn del Sr. Rodríguez Zapatero.
En sembla que aquesta manera de procedir –independentment de si l’ajuda és necessària o no– és incorrecta i denunciable. La forma és incorrecta i denunciable, i les formes en democràcia són cabdals. I és incorrecta i denunciable perquè vulnera principis tan bàsics com són l’essència de l’autonomia o la lleialtat institucional. Autonomia vol dir capacitat de gestió pròpia, les comunitats dins el seu àmbit competencial tenen llibertat per decidir, això és l’abc del sistema. Quan el màxim responsable del Govern Central compromet, encara que només sigui políticament i no jurídicament, a les autonomies de la manera que ho ha fet en Zapaterio està destrossant i s’està passant per l’arc del triomf principis bàsics del disseny constitucional.
És una pràctica que no es pot admetre i que, si som sincers, no només practica el Govern Central, si bé el Govern Central excel·leix en l’ús i abús d’aquest procediment. N’estam cansats d’aquesta política consistent en el fet que el de dalt fa l’anunci de cara a la galeria i es posa les medalles mentre el de baix ha de pagar i assumir els mal de caps. El Sr. Aznar va prometre una rebaixa fiscal que consistia en l’eliminació d’un tribut dels ajuntaments: l’Impost d’Activitats Econòmiques. El PP i els PSOE aproven una gran llei de dependència que trasllada una major càrrega a les autonomies. Els governs autonòmics aproven normatives sobre seguretat a les platges que suposen despeses importants per als municipis... I així podríem fer una llarga i extensa llista.
I el pitjor de tot és que es digui que s’ha de potenciar la política social o l’educació i juntament amb això es continuï negant el pa i la sal en matèria de finançament autonòmic. Qui fa política d’afers socials, d’ensenyament o de salut? No són principalment les comunitats les competents en aquestes àrees? Té sentit voler ampliar i incrementar l’acció i, en conseqüència, les despeses en aquestes àrees i a la vegada negar i escamotejar la millora substancial del model de finançament? No és la quadratura del cercle bravejar de més esforç en salut, en dependència o en ordenadors per a les escoles i a la vegada no incrementar els recursos dels encarregats d’aquestes coses? El sentit comú i la mínima lògica ha desaparegut absolutament del debat públic?
Encara que alguns socialistes s’emprenyin, de tot plegat hom conclou que en Zapatero és un avantatjat venedor de fum. Necessitam urgentment recuperar una mica de rigor i de respecte per les regles més rellevants. Les polítiques anticrisi que algun govern vulgui desenvolupar no poden suposar que un govern colqui damunt els altres. Acceptaríem que el President del Govern Balear proposàs com una de les seves mesures anticrisi la rebaixa de l’impost de societat que, malauradament és competència de Madrid? Per què el que aquí és impensable, allà es practica amb aquesta alegre impunitat?
