Els diaris d’avui ja deuen dur reaccions de caràcter moral sobre la píndola de l’endemà. En el moment d’escriure aquestes retxes, servidor encara no he llegit els espasmes doctrinaris prevists per a aquests casos, però no és menester ser profeta per augurar una ofensiva contra el govern de Zapatero per aquesta pastilleta, l’ús de la qual algú considerarà una ampliació real de les facilitats per a l’avortament. També pot ser vista com una inducció perversa a la banalització del sexe. La previsibilitat d’aquestes reaccions arribarà, desig, a neutralitzar-ne l’efecte pretès. Martínez Camino, el d’aquell moix salvatge que està més protegit que els infants d’uns quants mesos, tendrà una nova oportunitat de xuclar càmera i satisfer així el seu ego histriònic. Rouco l’ha fet un home. I no és fàcil fer un home.
Dirà allò que ara mateix tots creim que dirà, amb aquell somriure una mica histericó de rebotiga inquisitorial. Els bisbes, si es volien fer odiosos, no podien triar millor el seu portaveu. Però sempre amb el benentès que, per a una part de la població, Rouco mereix des d’ara mateix ser beatificat i Camino representa els valors patrioticoreligiosos –vull dir: tot en un, en simbiosi dictada des de dalt de tot. Aquesta part de la població que se sent reivindicada per l’existència de Martínez Camino, podem pensar que és integrada pel conjunt dels catòlics espanyols? Tot indica que no, tot indica que hi ha una gran majoria de catòlics que mantenen la seva fe incontaminada, vull dir al marge del "chorreo" doctrinari a què la sotmet la Conferència episcopal –i no parlem del Papa. Els catòlics espanyols es divorcien, si fa al cas, i moltes dones creients interrompen l’embaràs quan honestament ho creuen convenient.
No perceben el preservatiu com una eina diabòlica ni s’emmalalteixen d’abstenció quan la naturalesa empeny per on sol empènyer especialment durant els anys de la joventut. El PP, que en el seu estat anterior va lluitar contra la llei del divorci, i que no la va derogar quan podia fer-ho, és ple de gent que es divorcia. S’ha d’entendre que aquestes realitats, immergides en la seva pròpia dinàmica, han d’irritar la jerarquia catòlica. Els bisbes veuen que cada dia hi ha més catòlics que viuen la seva fe des d’una perspectiva humana i solidària, i aquest fet és, per a ells, una font de frustració inexhaurible. Si no fos així, si l’Espanya eterna afectàs més espanyols i no tan sols una representació de parc temàtic, si la paraula dels bisbes arribàs al cor de tots els catòlics, tendrien tanta necessitat de treballar escandalosament per inundar amb la seva doctrina el Codi Penal i tot l’entrellat legal del país? No ho sabrem, però no sembla del tot fora de lloc aquesta explicació: ja que no podem influir com voldríem en els nostres propis fidels, mirem d’influir en l’Estat. Com? L’estratègia ha pres forma en la constitució de la Santa Aliança. Què vos n’he de dir que no sapigueu millor que jo?
