A partir d’una certa edat no podem aprendre qualque cosa més que en pla autodidacte, amb totes les limitacions que això comporta. El mitjà més a l’abast, òbviament, és la lectura. Malgrat que, per a llegir amb algun profit, primer cal esbrinar què ens convé més llegir. L’interès per la parenta pobra/rica i l’escriptura en general en llengua alemanya, així com també per la tan rica cultura jueva –dues cultures tan aparentment enfrontades segons certes mentalitats aberrants però tanmateix molt fortament imbricades (hi ha una tradició germànica jueva innegable)– m’ha duit, amb l’ajuda de moltes hores de lectura, a identificar un cert cànon d’escriptors i pensadors que requereixen un estudi comparat seriós de la seva producció.
El primer a tenir present, sens dubte, és Kafka, un jueu de Praga d’expressió alemanya, possiblement l’escriptor més representatiu de la modernitat, i –sense provar d’establir cap ordre– hi podem anar afegint Rainer Maria Rilke, Georg Trakl i altres poetes expressionistes, Bertold Brecht, Walter Benjamin, Franz Rosenzweig tal vegada, Gershom Scholem certament, Paul Celan per descomptat, Hannah Arendt, Freud i Martin Heidegger potser, i encara Nelly Sachs, Rose Ausländer, Ingeborg Bachmann, Erich Fried, etc., per acabar –de moment– amb W.G. Sebald, un autor que el 1966 emigrà a Anglaterra i on va ensenyar a diferents universitats fins a la seva mort el 2001, amb sols 57 anys, actualment esdevingut un dels escriptors de culte més en voga, tant dins el món germànic com dins el d’expressió anglesa, traduït a moltes llengües.
Un estudi d’Eric L. Santner, el cap del Departament d’Estudis Germànics de la Universitat de Xicago, On Creaturely Life (The University of Chicago Press, 2006), m’acaba de fer veure que s’està consolidant, per part de tota una sèrie de lletraferits acadèmics –bastants del món angloamericà– la idea que tota una sèrie de grans escriptors jueus en llengua alemanya del segle XX han coincidit en una Weltanchauung que és tota una presa de consciència del brutal canvi que s’ha produït en la modernitat, de manera tan radical i traumàtica, en les relacions entre el poder polític i el ciutadà indefens del tot: en definitiva, la destrucció o l’anihilament que pot dur a terme la violència extrema de l’Estat sobre el súbdit.
Santner esmenta que Heidegger, en el curs sobre Parmènides que va donar entre 1942 i 1943, subratlla que "la lluita entre l’ocultació i la no-ocultació ha esdevingut la substància de la vida política". Aquesta ocultació, aquesta voluntat descarada de mentir, aquest menyspreu total per la intel·ligència dels administrats, aquesta manipulació sistemàtica de la veritat constitueix, en efecte, el caràcter més radicalment inhumà de la manera actual d’exercir la política. Massa polítics ens tracten o pretenen tractar-nos com a criatures. Per això el llibre de Satner es titula justament: Sobre la vida de la criatura o de les criatures.
