Les europees, que ho curen tot...

El que sí que és ressenyable és el suport incondicional –no tan entre línies– que dóna a l’actual i discutit president regionalista –quan el líder uemita parla de tal o qual cosa d’àmbit "nacional" parla d’Espanya, evidentment–  el diari que et recomanaria llegir el batle de Calvià. Contràriament al que sol passar per aquestes contrades, aquests sí que tenen clar el model de país: Delgado liderant el partit més votat, Nadal repartint –vull dir, manejant, o marejant, tant ens fot– la frontissa. Ben pensat –és un dir–, aquest escenari seria el més positiu per al país, en menar l’ara més votat a la radicalitat més tronada –i, per tant, a la marginalitat– i la frontissa a l’autodestrucció, ergo a la insignificança i la futilitat. Això sempre que entre la resta en quedassin més de dos de vius, aficionats com són a reinterpretar contínuament l’escena final de Reservoir Dogs. Sort que no hi ha pistoles i juguen a fer-ho amb trinxets.

Davant d’aquest vodevil, si el president Antich no es planteja avançar les eleccions no deu ser per manca d’elements favorables en l’entramat polític balear. A part de la peresa –de convocar-les qui les ha de convocar i d’anar a votar tu, jo i el meu veí– hi ha l’Element contra el qual naufragaria qualsevol nau botada avui: aquesta crisi espectral que els governs europeus varen negar fins al darrer moment –això ens ho hauríem de guardar per recordar-los-ho quan en sigui hora–. 

Qualsevol mesura valenta ha de venir, diuen els qui hi entenen, després de les eleccions europees. Uns comicis del resultat dels quals en dependran, es veu, decisions que no tenen res a veure amb el que es vota. Com si et fa mal la panxa i et fan una radiografia del peu.