Era migdia gran del dijous 23 d’abril, festivitat de Sant Jordi, i pels carrers i places hi havia una mica més d’animació del normal. Sobretot d’al·lotea. S’havia deixondit un jorn assolellat i plàcid, inusual en aquesta primavera malaltissa i plugissera que ens fa enguany. A la Plaça del Fossar i voltants hi estaven programades activitats d’acord amb un dia tan assenyalat: exposició i venda de llibres i de roses, activitats d’animació a la lectura...
Els malfactors eren dos i sembla que ningú no reparà en ells quan arribaren i aparcaren el cotxe a prop del lloc dels fets. Petits i grans, aliens a qualsevol altra cosa, anaven a la seva gaudint de la tebiesa de l’agradable diassa, i a la recerca fervent i encuriosida del llibre preceptiu aquell dia. I la rosa, clar, i la rosa. Primer, els dos subjectes, un d’una trentena d’anys i l’altre potser no tant, es pujaren la cremallera del jersei fins al nivell del nas, i la temperatura ambient no ho justificava ni poc ni gens.
El més jove, endemés, duia posades unes ulleres de sol grosses, quasi esperpèntiques, de manera que gairebé no li veien la cara. Eren de raça blanca, això sí que es podia veure. Caminaven sense presses i es miraven la balla. Primer de tot es dirigiren a l’estanc –papereria que hi ha su-allà. Hi entraren i demanaren a la madona si tenia El Trueque. La resposta va ser negativa. Sospesaren l’assumpte, cop d’ull a dreta i esquerra, arribant a la conclusió que hi havia massa gent allà dins, madona i dependenta, nins que cercaven contes, una mica de xivarri..., sortiren altre pic al carrer i es fixaren amb la botiga que hi havia al costat mateix de l’estanc, una drogueria –merceria espaiosa i ben aparent. I per afegitó buida de clients, sols amb la presència de la propietària darrere el taulell.
Dit i fet, no s’ho pensaren dues vegades, hi entraren els dos amb aquella pinta de griposos exageradament abrigats. Un d’ells, el que semblava més jove, demanà si un recipient que hi havia sobre una prestatgeria es tractava d’un gel de dutxa. La propietària li contestà que no, que era una altra cosa. Mentre, l’altre s’apropà al taulell i demanà una colònia, així, sense especificar quina, però assenyalant-li amb l’índex el prestatge que hi ha allà mateix, darrere la caixa. Ho va fer en llengua castellana sense cap accent ni un, amb veu greu i mesurada.
De hombre o de mujer? Es igual, cualquiera. Mentre la propietària de l’establiment es girava per agafar una botella de colònia d’home de la vitrina, l’individu es tragué de les butxaques una pistola i un ganivet de bon tamany i els posà damunt el taulell, amb molta tranquil·litat, com si la cosa no anàs per camí xerec i fos allò més normal del món. Quan la madona posà la colònia damunt el mostrador va veure els dos objectes amb no gaire sorpresa a dir ver, perquè cosa similar s’esperava, ja s’ensumava endemesa per l’estil.
¿Sabe qué es esto? Sí que lo sé. Entonces póngase tranquila, no se altere, no grite, no intente llamar la atención i no pasará nada malo. ¿De acuerdo? Sí. Abra la caja. Sí.
Mentre, l’altre, el que semblava més jove, ja havia passat darrere la caixa i a grapades s’embutxacà tot el que hi havia dins, bitllets i monedes, amb aplom però amb una lleugera però evident tremolor a les mans. La madona, amb aplom i serenitat impensats, els enflocà: hombre, no os lo llevéis todo, dejadme algo de cambio... Lo necesitamos todo, en va ser la contesta. Ah, bien. Insistint un altre pic en el particular que no cridàs ni es posàs nerviosa, sortiren de la botiga peus lleugers però sense córrer. I desaparegueren com el fum. Els glapiren devers Llucmajor uns dies després. Deuen estar a cobro i mantinguts, ara. És on millor poden estar.
Això escrit fins aquí i que sembla el guió d’una escena de Perros callejeros, allò d’El Vaquilla i El Torete d’en De la Loma, succeí talment a Sineu, a la botiga de l’amiga Maria Bauzà de Can Barona, el dia i hora assenyalats. No han passat ni dues setmanes i ningú ja no en parla.
