EL NOMENAMENT
Dimarts passat, Euskadi va seguir l’exemple de Catalunya i va delegar la gestió pública a una mena de diputació. Tanmateix, les institucions no han canviat de nom, de manera que aquest senyor amb pinta de guàrdia civil d’oficines, anomenat Francisco Javier López (Patxi López en llenguatge autonòmic) ja és el nou lehendakari.

Dijous va jurar el càrrec. A migdia, Sor Pepiño Blanco va sortir al balcó d’Ajuria Enea i ho va anunciar al món.

—Patxi habemus! –va proclamar.

A Madrid, Bono va disparar un coet com els de Sant Fermín, i Tito Boadella va ballar un xotis amb Serrano Suñer. Mentrestant, a Bermeo, va cruixir carn i espines de tot el peix desembarcat i, automàticament, va assecar-se com l’arengada.

La primera autoritat a felicitar Patxi López va ésser Josete Zapatero.

—Patxi, amigo y camarada –li va dir- hazle un hueco en el Aste Nagusia a mi Sonsoles, hombre, que canta como los jilgueros.

Va insistir-hi, Josete:

–Patxi, amigo, mira que mi Sonsoles le da sopas con honda a la Bruni. Acaba de finalizar los ensayos de "Cabritillo en el verde prado" y de "Paloma zurita", dos baladas leonesas del siglo XIII.

Sor Pepiño Blanco va tornar a sortir al balcó. Va impartir la benedicció Urbi et Orbe:

—Sancti Apostoli Petrus et Paulus, quorum potestate et autoritate confidimus, ipsi intercedam pro nobis ad Dominum...

I abans que tots els badocs exclamessin amén, va repetir:

—Patxi habemus!

—Amén! – va respondre el President Antich.

Sor Pepiño Blanco va dedicar-li una mirada penetrant per sobre de les ulleres.

—Contigo tengo yo que hablar –li va dir.

LA NOTÍCIA
Sor Pepiño Blanco va rebre el President Antich a una estança en penombra.

Feia randa.

El President Antich va tossir i Sor Pepiño Blanco va alçar, momentàniament, la mirada.

Al cap d’uns minuts va desar la randa i va explicar-li el motiu de la cita. Si l’experiència de col·laboració entre PSOE i Partit Popular funciona, va anunciar-li, l’any 2011 s’aplicarà a les Illes Balears.

—Será una manera de librarnos de la calderilla que suponen los partidos minoritarios –va afegir.

—Alégrate –li va ordenar–. Piensa en lo que te vas a ahorrar en aspirinas.

El President Antich va fer un moviment afirmatiu amb el cap. Però no n’estava tan segur.

Des d’aleshores, dorm malament.

PRIMER MALSON
El President Antich i l’Honorable Manera anaren al Trenc. Els polítics han de donar exemple d’austeritat, de manera que si poden nedar sense banyador, millor.

Estaven en remull quan veren apropar-se Les Tintoreres.

El President va perdre les rialles.

—Manera –li va dir a l’Honorable Manera–, no deus tenir a mà una fulla de col?

—Que et ve de gust un sandvitx vegetarià...? –li va demanar l’Honorable Manera.

Però el President Antich mirava la llunyania amb prevenció evident.

També hi va mirar, cap a la llunyania, l’Honorable Manera.

Les Tintoreres avançaven, talment les Bathing Beauties.

Però, a diferència de les de Mack Sennet, amb dues fileres de dents per hom. Eren dents blanques, massisses, esmolades.

L’Honorable Manera va donar ràpidament instruccions al President Antich.

—Diuen que sols mosseguen allò que s’engronsa –li va dir–. Tu més quiet que un espantall i les mans on toca.

—I si ens diuen que cridem viva España...? –va demanar el President.

—Ho direm tantes vegades com vulguin –li va recomanar l’Honorable Manera–, però sense aixecar el braç.

SEGON MALSON
Tot pensant en l’any 2011 Sor Pepiño Blanco va recomanar al President Antich que fes una primera passa d’aproximació a Madame Rosa.

—Obséquiala –li va suggerir Sor Pepiño Blanco al President Antich– con algo lo suficientemente atractivo como para contentarla, pero que no dé pie a equívocos.

Va mirar-lo als ulls, Sor Pepiño Blanco.

—Ya sabes: varón y hembra jamás son dos, sino que son dos y Cantizano.

Va escoltar el consell, el President Antich, i per evitar males interpretacions va vestir-se de pageseta, amb el davantalet matancer i el rebosillo emmidonat.

—Li pots regalar un paneret amb fruita del temps –li va aconsellar Berto Moragues, mentre li allargava un paner amb una llonganissa coent i dues embostes de cireres primerenques.

Amb el paner a un braç i amb caminar airós, va entrar a la seu conservadora.

L’Honorable Manera va quedar-se en el portal.

En ésser davant Madame Rosa, el President Antich va recitar:

Jo som la pagesa que presents te du; Jo vénc de la serra, mes no som per tu.

Ay...!

—Xisco, no modifiquis n’Alcover, que La Serra no és una saeta...! –va advertir-lo l’Honorable Manera.

Però el President ja era defora i s’allunyava de quatres.

—Mira’m el dit ...! –s’exclamava–. Quan li he allargat la llonganissa i ha vist que no hi havia Moêt Chandon m’ha mossegat un dit...!

L’INSOMNI
Era més de mitjanit i el President Antich feia voltes per Palma amb l’Honorable Manera.

—Acluc els ulls, Manera –li deia a l’Honorable Manera—, i em sent com un bistec dins el plat.

Va escometre’ls en Matasetzes.

—Senyoret –va demanar-li a l’Honorable Manera–, que passau tabac, desperts en aquestes hores...?

L’Honorable Manera va fer-li cinc cèntims de la situació. El pacte a Euskadi, entre socialistes i conservadors, ha llevat la son al President Antich.

—Ho comprenc –va respondre en Matasetzes–. Heu jugat més brut que en Mola i aquesta manera de fer, prest o tard, passa factura.

Va fer una ganyota de desaprovació.

I va reblar el clau:

—Recordau el mestre Unamuno: Vencereu, però no convencereu.

Una vintena de moixos l’escoltaven en silenci.

I el President parpellejava.

Va continuar filosofant, en Matasetzes:

—No es pot anar endavant si es posa la marxa enrere, President.

I va dictaminar:

—Els socialistes heu entrat en via morta.

De sobte, va canviar de tema:

—Apa, donau-me un euro per un caliquenyo.

I va afegir:

—El movimiento se demuestra andando i jo faré més fum que el tren de clovella.