La fortuna ajuda els audaços, diu la saviesa perdurable d’un proverbi llatí, i en aquest cas ha estat ben vera. Després de la tornada de les semifinals de la Lliga de Campions, els jugadors del Chelsea i la premsa anglesa en ple han desbarrat contra l’àrbitre, s’han lamentat de la injustícia de la derrota de l’equip londinenc i han posat en dubte la legitimitat de la victòria blaugrana. Potser tots plegats tenen una part de raó (les mans de Piqué dins l’àrea haurien d’haver estat sancionades amb penal), però en tot cas poques vegades una injustícia havia estat tan justa.
Si a la fi hagués estat el Chelsea l’equip classificat per a la final de Roma, hauria estat una bona notícia per la literalitat de l’estadística i la rendibilitat del pragmatisme, però una notícia nefasta per al futbol entès com a espectacle exemplar. Amb els seus defenses emmurallats, els seus centrecampistes destructors i els seus davanters bestials i marmoris, els anglesos representen una concepció mesquina de la competitivitat: la de qui vol aconseguir la victòria emprant el mètode més expeditiu i més fàcil, la de qui es vol fer ric des de la gasiveria i l’avarícia i no des de la imaginació i la iniciativa, la de qui es pensa que per ser un triomfador n’hi ha prou de col·leccionar trofeus, la de qui només és capaç de ser un virtuós del nihilisme.
El Barça, en canvi, té la gosadia temerària d’aquells que, meitat per convicció i meitat per instint, s’obliguen a emprendre el camí menys transitat i més difícil perquè saben o creuen que les veritables gestes només s’acompleixen seguint les rutes més àrdues i exigents. Si, després de la guerra de Troia, Ulisses hagués tornat a Ítaca directament i sense llargs entrebancs, hauria estat un soldat supervivent, un patriota valerós; abans de poder tornar a casa, però, l’heroi grec hagué de lluitar contra monstres i hagué de sobreposar-se a la temptació de la conformitat i hagué d’estimar i patir i desesperar-se i sobretot hagué d’aprendre que allò que ens és més propi o que més justament ens pertany també s’ha de merèixer: per això Ulisses és el més alt –i complet– arquetipus d’home que existeix. La bellesa és el risc, va escriure Nietzsche, i potser Guardiola té escrita la frase a la pissarra del vestidor.
No és només que l’equip blaugrana vulgui guanyar fent-ho bonic, teixint un joc exacte, tocant la pilota com qui dansa, regalant alegria, prodigant espectacle. És que, en el fons, ni els jugadors ni l’entrenador no conceben que es pugui guanyar realment d’una altra manera. Així com rere les obres dels grans creadors hi batega una fatalitat indomesticable i precisa, el Barça guanya jugant bé perquè no li queda més remei.
Algú dirà que, en el partit del passat dimecres, d’espectacle i de bon joc el Barça no en va oferir gens. Mentida. Que, només cinc dies després d’humiliar –amb elegància, eufòria i insolència– el Madrid al Bernabéu, els blaugranes sabessin complementar la seva tendència al malabarisme amb la paciència de l’estratega i la confiança perseverant del kamikaze, constitueix un espectacle sense parió, una lliçó exhaustiva de futbol. El veritable talent està avesat a l’altura i als niguls, però quan ha de baixar al fang s’hi sap moure també amb comoditat i desimboltura. El xut d’Iniesta entrant per l’escaire de la porteria de Cech no va ser una casualitat memorable, sinó el resum culminant d’un esforç i d’una fe.
Els anglesos frustrats i els antibarcelonistes no s’han cansat de repetir aquests dies que si el Barça ha passat a la final ha estat simplement per una qüestió de sort. No saben que, per als millors, la sort és un favor que la justícia fa a la grandesa, un tribut que l’atzar ret al talent.
