Em perdonaran, però començ amb una veritat de Perogrullo: els miracles no existeixen. S’estranyaran que estigui tan reflexiva i religiosa. No s’espantin. Es tracta d’una llicència retòrica, que em ve al cap cada vegada que escolt determinats polítics. Per exemple, no existeixen els miracles perquè, si així fos, no s’hauria permès mai que un personatge com Berlusconi arrasés a les eleccions italianes.

Ja saben, l’anomenat Cavaliere, que té de cavaller la relació amb els equins (i que em perdonin aquests nobles animalons) i que és capaç de fer més aviat l’ase (disculpes, de bell nou) a totes les reunions a les quals assisteix. L’home s’ha despatxat a gust amb les seves declaracions en relació amb el gènere femení, fins al punt que ha acabat per alterar la seva esposa, que ja ha demanat, molt sol·lícita, el divorci. Sàvia decisió, en aquest cas. Però, la veritat, els àngels del cel no han intercedit davant qui sigui per fer el miracle que els italians no els votassin; més aviat han fet un exercici anti-exorcista: han situat aquest dimonió (en el sentit pejoratiu i no mallorquí; ja saben que a Mallorca els dimonis gaudeixen de bona fama...) a la cimera de la política italiana. I així els va al país: de desastre en desastre fins a la desfeta final.

Tampoc no existeixen els miracles si recorden l’etapa d’en Bush a la Casa Blanca: aquest perill públic, que situà el món en una guerra absurda i generà un desconcert, desordre i inestabilitat totalment gratuïts, va tenir, sota la seva única neurona, tot un imperi a les mans, les mateixes amb les quals menjava cacauets i s’obturava la gola (bé, si enlloc de cacauets eren galetes, tant se val). Qualcú del més enllà hauria d’haver promogut el miracle de capgirar les coses quan era el moment i fer que aquest vaquer texà perdés les eleccions. Ens hauríem estalviat patiments, incerteses i desastres econòmics.

Però és que els miracles foren absents també d’Espanya, particularment a la segona legislatura del senyor Aznar, un altre cavaliere, fat, poc enginyós, avorrit i prepotent, que s’alineà totalment amb els seus congèneres (Berlusconi, Bush i Blair, les tres "b") per fer costat a una guerra inútil (com totes) i un veritable desgavell en el panorama internacional. Aquell senyoret de bigoti frondós (ara més esquifidó), que s’enaltia dient que havia produït el "miracle espanyol", retorna a dir que ell, i només ell i gràcies a l’oracle de Georgetown, és capaç de redreçar la situació econòmica espanyola, mundial i galàctica, si m’apuren. Un prodigi, vaja.

Aquell senyoret, com veuen, té la vareta màgica que serà capaç de solucionar totes les malifetes que s’han fet i situar-nos en el camí de la represa. Les receptes són desconegudes, ja que les guarda en el seu famós quadern blau, el de les notes, el dels ministres amagats, el dels secrets. Sí, no hi va haver miracle per evitar tots els despropòsits que engegà el senyoret en el tram final de la seva segona legislatura, quan trucava als directors dels diaris per dir-los què havien de publicar, i es va posicionar totalment a la defensiva quan es feren els malaurats atemptats de l’11 de març.

Ja ho veuen: sembla que els miracles no existeixen. Si així fos, ben segur que preceptes i conductes més bondadosos dominarien el món, i ens estalviaríem tota aquesta caterva de personatges nefastos. Però, atenció, perquè la lectura dels miracles es pot capgirar. Sens dubte, per Berlusconi, Bush i Aznar, és un veritable miracle que ells arribessin on arribaren. Miracle democràtic, em diran vostès. I tindran raó. Però convindran amb mi que els pobres mortals no ens mereixem aquestes pràctiques que aquests tres homenets s’han entestat a desenvolupar, i alguns encara exerceixen de profetes miraculosos.

És un miracle, deu pensar Berlusconi, que un tipus com jo, mal educat de mena, inculte i puter, sigui cap del govern italià. És un miracle, segur que rumia Bush (i ja no diguem els seus pares!), que un beneit funcional com jo hagi pogut arribar a ser president de la primera potència del món. I és un miracle total, reflexionarà Aznar, que un "personajillo" com jo hagi ocupat, amb "mando en plaza" la presidència del Govern espanyol, hagi casat la filla a l’Escorial (talment com un rei) i gairebé el coronessin emperador de la dreta més rància i reaccionària d’Europa.

Però, és clar, tot això seria possible si es produís un altre miracle encara més espectacular: que els tres ínclits personatges fossin capaços de pensar críticament, d’analitzar les coses amb fredor. I, sobretot, amb honestedat. Veuen per què crec que els miracles no existeixen?