El tragí de cada dia ens obliga a viure accelerats, desordenats i desestructurats, sense temps per fixar les experiències i les paraules en el disc dur de la memòria. Els nostres padrins vivien menys coses i disposaven del temps necessari per exercitar les habilitats mnemotècniques, una capacitat extraordinària que els permetia, en general, obtenir un major plaer d’allò que vivien.

El model informatiu i la vivència d’emocions fortes en períodes de temps brevíssims ens impedeix treballar la memòria a fons. La mancança afecta als diferents ordres de la vida i contamina gairebé tots els estaments. Aquests dies ho hem viscut intensament amb dues experiències relacionades amb el món del futbol. Dimarts passat, els mitjans de comunicació que entrevistaren Guardiola, Hidding i Drogba el dia abans de l’encontre decisiu interrogaven tots els protagonistes amb la mateixa pregunta sobre les crítiques del Barça a l’actuació arbitral en el partit d’anada. Drogba, amb to un poc burleta, afirmava que les declaracions d’alguns jugadors del Barça després del partit d’anada eren conseqüència de la frustració per no haver pogut marcar.

La premsa britànica semblava que pretenia posar en evidència el component emocional i llatí del Barça, tot contraposant-lo a la flema britànica, una cultura orgullosa de tenir esportistes exemplars pel comportament lleial i sincer i més habituats a jugar amb pressió. Aquesta mateixa premsa i els protagonistes mateixos havien sofert un atac d’amnèsia a les 22.45 hores del dimecres, dia 6 de maig, un cop acabat el partit de tornada. El Chelsea havia perdut la batalla i, per afegitó, també la memòria i la finezza que porta associada la Premier, en tot allò que afecta l’esportivitat i la visceralitat.

La cosa ha arribat a tal extrem que l’àrbitre ha esta amenaçat de mort i haurà de viure protegit temporalment per la Policia. Per posar en evidència la petitesa i la fragilitat dels ídols de l’esport actual, habituats a conviure en el glamur de l’èxit, és suficient observar com es comporten enmig del contratemps i de l’infortuni. És llavors quan es manifesta amb més intensitat la memòria de gall, és a dir la memòria fluixa de molts dels grans protagonistes esportius, imitats pels més petits, malgrat els seus egos, viscerilitat i llums escasses que qüestionen profundament la seva personalitat.

El mateix passava també aquests dies, a Mallorca, amb la negativa de Palma de participar en la candidatura del Campionat del Món de Futbol 2018. En aquest cas concret no és només un problema de memòria, ni d’hemeroteca, és un tema de sentit comú, de coherència i de professionalitat. A casa nostra, tanmateix, els problemes acostumen a ser sempre una mica més complexos. Allò més lamentable és aquest component barroer de convertir l’interès i el component emocional en brúixola que marca el camí, amb memòria de gall, a l’estil Drogba. Ja m’enteneu.