Topofília de Palma: territoris de la memòria

Ma mare i mon pare compraren una planta baixa, amb jardí davant i corral darrere, al cap de cantó dels carrers Jaume Balmes i Jacint Verdaguer. A un tir de fona del pont del tren, equidistant de la plaça d’Espanya i de la parròquia del Sagrat Cor, a la frontera del barri dels Hostalets d’en Canyelles. Propera també a la plaça Fleming i el seu cinema Capitol i, tirant per avall, al camp de Son Canals on hi jugava l’Atlètic de Balears, quasi confrontant amb el Bar Güell, encara hi havia el molí i el safareig, tot era sembrat de blat i ordi, fins a la barriada de Son Gotleu. La majoria d’aquests referents han desaparegut o s’han transfigurat. Perquè es vegi la magnitud del canvi: pel carrer de Jacint Verdaguer, ja no hi passa el tren per damunt, ara va soterrat agermanat amb el Metro i el pont va estar ben a punt de desaparèixer per una particular topofòbia urbana. Els meus records estan enquadrats entre aquestes coordenades ciutadanes, i la placeta davant l’escola de Santa Isabel i els domicilis dels meus amics, dels carrers estrets dels Hostalets al pis dels Ventayol damunt el Bar Niza.

Empès per l’olor del pittosporum, contemplava la cantonada del que havia estat ca nostra –ara hi aixequen una finca– des del cap de cantó contrari, assegut a la terrassa d’un bar. Les casetes de planta baixa han desaparegut. En veig encara una, era Can Requis, un empleat de la Caixa, el primer dels veïnats que tengué cotxe, un Renault 4-4; al costat, la fàbrica de grifons de Can Buades, que ja havia partit més lluny i que es transformà en garatge; després venia Ca n’Antoñita i els de les espècies, que tenien botiga al carrer del Sindicat.

Devora les columnes de l’entrada mon pare hi havia sembrat un romaní i un nisprer, uns ferros forjats en forma de llança ens separaven del carrer donant una espècie de seguretat. A les nits d’estiu en unes "tumbones" de llista preníem la fresca, amb els veïnats. A un costat ca s’Arraconera, emigrants a Dijon, retornats amb doblers, alegres i bromistes, quan s’enfadaven de bon de ver es barallaven en francès; a l’altre costat donya Isabel i la seva filla, distant, creguent-se el seu paper de nina guapa. En haver venut ca nostra, només me’n vaig dur tres coses: el romaní, la maneta d’una vidriera de nord vell, de llautó, que ma mare menava sempre lluent, i un baix relleu del Cor de Jesús que els pares ens feien besar sempre abans de sortir per anar a passejar "dins Palma" o fins a Can Barberà, al passeig Marítim, on hi vivia un oncle.

Les finques de pisos han marcat una altra fisonomia, rematada per la desaparició de les vies del tren i l’aparició d’un passeig peatonal carrincló, compartit amb els cotxes, on hi hauria pogut haver un enorme corredor verd. Just aquí, on sec ara mateix, hi havia el baixador del tren dels magatzems dels comerciants de Can Isern, i el celler de Can Reus, on ens servien vi directament d’unes enormes bótes. Una benzinera ocupa el solar de Sa Vinyeta, un casal modernista a l’altre costat de ses Set Aigües, travessava més amunt –encara hi és– la via electrificada del tren de Sóller.

La vida dels corrals era un altre món. Lluny de la bulla del carrers, llimoneres, tarongers, arbres de pisos, rosers, parterres de verdures confegien un cert perfum rural als centres de les illetes conformades a partir del primer pla d’eixampla de Palma. Al nostres hi creixien parres i enredaderes, ben regats a l’estiu eren el lloc ideal per sopar a la fresca. Mon pare hi féu construir un hivernacle amb una foganya i, durant l’hivern, hi passàvem els horabaixes. Quan comprà la primera ràdio ma mare, impressionada, digué: "Ara ja no importarà que sortiguem pus de ca nostra!" Venien els veïnats a escoltar les novel·les i els jovenets a imaginar-se les aventures de Diego Valor; encara la guard, amb un escut aferrat de l’HOAC (Hombres de Acción Católica ).

Per anar al Bar Güell, passàvem per ca la nina poliomielítica, el bar de Can Cantó, el mostrador de la Impremta Palmesana, el gran jardí triangular que enfilava la carretera d’Inca (de gran vaig saber una història d’amor d’aquesta gran casa), ca els pares d’en Guillem Rosselló-Bordoy, amb unes inscripcions en àrab, veïnat de l’esparteria on ens hi compraven les espardenyes d’anar a la mar. Allà s’hi aturava el tramvia que continuava cap a Can Capes i sa Fertilitzadora.

A l’esquerra la parròquia on hi vaig fer d’escolanet, vestit de roquet i aguantant l’hisop puc donar memòria dels morts que vaig visitar i de la sordera que vaig agafar quan ens feren repicar les campanes perquè teníem Papa nou. La monja que m’ensenyava, Sor Lluïsa, agustina, un dia va cridar la meva germana que em dugués a ca nostra, per un destrempament. Record la tornada trista: per davant la cereria, la lleteria, la botiga de ca madò Maciana, cal carter, "El Rancho" –hi vivien els primers forasters que arribaren, de Múrcia– en Biel del Taller, el músic militar, i la carboneria, on m’enviaven a comprar un feixet de teia per encendre el foc...

I el tren. El tren era omnipresent a la vida del meu barri. Els trens d’abans amb les seves enormes maquinotes de vapor, els trens nocturns que no acabaven mai de passar vagons, carregats d’animals que de la part forana duien al port. En passar per les vies les seves rodes esclafaven tot quant hi posàvem, petites monedes, guixos i filferros. Un pastor de cabres hi feia pasturar la guarda, les munyia i venia la llet encara calenta de la mamella de l’animal, ben davant d’on estic ara assegut: un semàfor atabalat de gent i cotxes. I així, aquella ciutat de Palma, mesquina políticament, ubèrrima de vivències i emocions per als nins de la meva barriada, de l’hostal Terminus fins a la tapisseria de can Valens, on, a veïnat, per la persiana, escoltàvem un vell republicà que en una gramola, fluixet, hi feia sonar cançons.

Quan els nostres territoris es converteixen en escenaris dels records, cosa passa. És com passar gust de rellegir. Un torna vell. I la ciutat muda la pell, com les serps, per agafar nova vitalitat. A peu, enfil per dins el parc de les Estacions, carrer dels Oms, Sant Jaume, el Born, carrer de la Mar, fins a la plaça de Sa Llonja, on un grup de músics intenta que els turistes els donin quatre monedes. De nin recordava aquest barri com una cosa llunyana, el passeig de la Riba, la farola del port. Ara he triat viure-hi. Torn a ensumar, abans de pujar, els pittosporum florits.