No en faré anàlisi política, del canvi de lehendakari: ja se n’ha feta prou i ja hi vaig fer la meva petita aportació, després de les eleccions. Ara em limitaré a destacar-ne dos detalls, dos gestos d’una incontestable estètica política. Un és del lehendakari que se n’ha anat i l’altre, del que ha entrat: el detall lluït no és patrimoni de ningú. I, no, no estic parlant de la mà estesa de Patxi López, que ha estat un gest tòpic i, tenint en compte l’escassa cordialitat que ha envoltat el relleu, d’una teatralitat més aviat mediocre.

Anem als detalls. El primer és la frase amb què Juan José Ibarretxe anunciava el seu abandonament de la vida política. La teniu present, supòs: "Iniciaré una nova etapa. No em serà defícil perquè mai no he oblidat que al lehendakari el toca el mateix sol i la mateixa pluja que als altres".

La frase remet de manera transparent al famós i extraordinari monòleg del jueu Shylock, d’El Mercader de Venècia shakesperià. Shylock, recordem-ho, es demana si un jueu no és "alimentat amb el mateix menjar, subjecte a les mateixes malalties, guarit pels mateixos remeis, escalfat i refredat pel mateix estiu i el mateix hivern" que un cristià. Citar no és un art fàcil: ho és menys, paradoxalment, en l’època de les pàgines web de frases cèlebres.

La referència d’Ibarretxe és de molta qualitat, en primer lloc, per l’elegància de l’adaptació i per no esmentar una procedència que, tanmateix, a l’oient cultivat no se li escapa. I ho és, sobretot, per la pertinença d’anunciar la fi d’una carrera política amb una perla de la literatura universal que enuncia la primera veritat de l’humanisme: allò que és comú a tots els humans és el que realment importa. Una de les cites més ben dites i col·locades que record.

El segon detall és, naturalment, la renúncia de Patxi López a fer ús de la fórmula tradicional a l’hora de prendre possessió del seu càrrec: "Humiliat davant Deú, dempeus sobre la terra basca…". Patxi López ha optat per una frase laica i ha eliminat el crucifix (que hi hagi introduït la Constitució és tot un altre assumpte, òbviament, en què ara no entraré). La supressió de les fórmules i símbols religiosos en procediments i cerimònies que pertanyen exclusivament a l’àmbit dels humans és, sempre, un avanç d’aquella manera de pensar que creu que a tots en toquen un mateix sol i una mateixa pluja.

López ha estat, a més, valent: en un moment en què des del nacionalisme se li vol negar legitimitat, li podria haver resultat més fàcil, i no li hauria passat factura, no fer qüestió de la fórmula ritual. No ha volgut, però, deixar de banda aquest fet incontrovertible: el poder no prové de cap divinitat sinó dels homes, el càrrec el donen els homes i del càrrec es respon davant els homes. Aquell que per accedir al seu despatx s’ha de postrar davant poders ultraterrenals demostra un compromís dubtós amb els seus congèneres.

Això sí: en l’àmbit íntim de la seva consciència que cadascú s’humiliï davant qui vulgui, només faltaria. Fan malament, per cert, els nacionalistes que veuen la renúncia a la fórmula com una ofensa al país. Potser haurien de fer una reflexió: és important no donar la raó als que adverteixen del perill dels terrenys en què confluiexen patriotisme i religió. No ho oblidem: a tots ens escalfen i ens refreden els mateixos estius i els mateixos hiverns.