Avui fa setanta anys que Estrellita de Palma va debutar en el Teatre Líric amb un espectacle propi, El lirio de los deseos. Ja havia recorregut mitja Espanya. La tardor del cinquanta-set s’anunciava a Madrid, al Teatre Calderón. I després de passar per Palma hi tornaria, aquesta vegada al Teatre de La Latina. Els mallorquins feren hores de cua per aconseguir una entrada. Encara que la cua més llarga que jo he vist va ésser per a veure Estrellita Castro.

En aquell temps, un èxit es mesurava per la llargària de la cua davant la taquilla, no per la venda de la totalitat del taquillatge, tot i que una cosa fos conseqüència de l’altra. Estrellita de Palma va omplir el Líric de gom a gom. El maig del cinquanta-nou ja havia arribat al cim de la glòria. Els gasetillers l’anomenaven "la emperatriz de la canción española". Ni reina ni princesa, emperadriu. Fins aleshores d’aquest títol en gaudia exclusivament Eugènia de Montijo pel fet d’haver-se casat amb Napoleó Tercer. Estrellita el va atènyer amb "Manolo de mis amores".

Jo era infant i vaig sentir aquesta cançó cantada per ella en una funció de titelles, a Inca. Recordo el gramòfon estrident i els colors vius dels titelles. Va tenir, Estrellita, altres èxits importants. Caray con el ay va ésser un dels més sonats. I Que bonito es el querer, un altre. Però la cançó que la va enlairar va ésser Campanera, una copla que els seus autors havien compost per a Ana María Catalán. Estrellita en va fer una interpretació millor, i Catalán va emigrar a Amèrica. Era l’any cinquanta-tres, temps de maquis.

Campanera contava la història d’una dona que no amaga el seu amor per un fugitiu en un entorn hostil, cosa que li fa guanyar-se l’admiració de la gent. Les referències als maquis són evidents: "Dicen que si un perseguido/ que anda escondido/ la viene a ver". Facerias moriria, víctima d’una emboscada, el cinquanta-set. Quico Sabater, el seixanta. Tots caigueren, un rere l’altre, i amb la seva mort s’esvaïen, encara que fos temporalment, els darrers símbols de la memòria republicana. Perdíem els referents de llibertat, de rebel·lia.

I a Mallorca, a més a més, la despersonalització cultural era imparable, aclaparadora. Estrellita va presentar El lirio de los deseos a Palma, el cinquanta-nou. La copla vehiculava les nostres emocions. L’any següent el Mallorca aconseguia ascendir a Primera. Va ésser en el ja inexistent camp de Vallejo, contra el Llevant. Els seguidors mallorquinistes que havien viatjat a València intuïren que aquella victòria s’havia de considerar un èxit tribal i no trobaven un element comú que els identifiqués. Cantaren Sor Tomasseta.