L’alegria de purpurina que aquests dies transporta el líder del PP a les províncies basques, el senyor Antonio Basagoiti, contrasta amb les lombres mortes, amb els moviments pastosos, amb la desconfiança general del socialista Patxi López.
S’ha consumat el pacte per al Frente Nacional i, per més que els conjurats hagin acusat implícitament el PNB de no fer tot el possible per a afavorir les llibertats a Euskadi ni per combatre ETA, no han trobat encara els arguments per explicar la seva acció. Quan Antonio Basagoiti diu que ara arriba "el temps de les llibertats", retreu implícitament una insidiosa deixació d’obligacions al PNB. I quan Patxi López diu que no vénen "a dissoldre la identitat ni la singularitat basca", quina imatge vol projectar del seu no-nacionalisme?
No, encara no han aparegut les raons que expliquin el pacte contra natura al País Basc. Més ben dit, han aparegut i tothom les coneix, però els actors del pacte no les han oferides a l’opinió pública en la seva descarnada realitat.
Els enfrontaments entre els dos partits més nombrosos de l’Estat són una mostra de com "un intratable pueblo de cabreros", que diria Gil de Biedma, pot manifestar els seus odis i els seus instints antropòfags més ancestrals. Hem assistit a episodis d’una brutalitat que hauria de fer els telediaris aptes tan sols per a majors de 18 anys. Ara mateix estan embarcats en una guerra en la qual tot s’hi val.
Quan dos partits empren rabiosament el joc brut com a procediment habitual d’enfrontament, només una gran causa els pot ajuntar en un mateix projecte polític. La gran causa no va ser la lluita contra el terrorisme, no és la recerca de solucions per encarar la crisi econòmica i posar a cobro la dignitat de les persones afectades. Amb aquestes qüestions, PSOE i PP poden senzillament contribuir a afonar en la crisi a base de tensió i creant un clima de desconfiança i desànim. Aquesta crisi, que és com un genet de l’Apocalipsi que crema l’esperança de milions de persones, no deu ser gaire important des del moment en què no ha ocasionat un pacte d’Estat entre els dos partits espanyols més voluminosos. Ni ho va ser el terrorisme d’ETA la legislatura passada.
Per trobar la missió sacrosanta que justifica la concelebració, s’ha hagut d’arribar a unes eleccions guanyades pel PNB sense majoria absoluta. Així, hem sabut que el nacionalisme moderat és la gran fortalesa a batre, i que, per tant, justifica la croada amb participació de dos partits que no se suporten, que desconfien, que es relacionen amb la punyalada per l’esquena. La Terra Santa de la Hispanitat estava en mans sarraïnes.
I encara vol el nou president del govern regional dels bascos que el creguem quan diu que no ha vengut a dissoldre la identitat ni la singularitat basques. Però ho diu sense alegria. No li manquen les pitjors intencions, però no és prou cínic per dir-ho amb un somriure. El seu còmplice, Antonio Basagoiti, ves per on, en sap més. També s’ha de dir que és el gran guanyador de les eleccions. Com, si no, hauria duit el PSOE a consumar una operació tan infamant?
(Per aquí cert, a la nostra província, els socialistes estan tant en lo seu que no en saben res, del que passa al País Basc).
