En la historiografia tradicional, és a dir en les obres d’història contemporània de moda fins als setenta del segle passat, era freqüent llegir la versió que la modernitat i el liberalisme era obra de funcionaris forasters. Potser, fins i tot, que aquesta anàlisi tingués un punt homologable i, de fet, Pere Gabriel fa poc més de vint-i-cinc anys afirmava que el liberalisme progressista s’introduí a Mallorca de la mà dels polítics professionals, la qual cosa suposà el retorn de les autoritats forasteres als centres de poder estratègic de les Illes Balears.
La presència dominant de representants de l’estat i dels seus interessos s’ha manifestat com un goteig persistent al llarg de la modernitat, pràcticament fins a l’inici de la dècada dels vuitanta. De llavors ençà la presència de l’estat ha persistit, sobretot, en allò que ahir Pere Muñoz definia com a ‘importació de directius". El control de l’estat sobre les Illes Balears s’ha exercit fins a dia d’avui sobretot a través de l’empresariat, l’economia i l’administració d’espais de poder no transferits. Són molts encara els àmbits de poder que l’estat central es nega a cedir, malgrat que la globalització econòmica i de la informació van molt més enllà de les estratègies tradicionals.
Lamentablement, com hem vist en el cas de Son Mosson, molts d’aquests directius no acaben de tenir una consciència clara d’allò que són els seus deures amb la ciutadania i la societat a la qual serveixen. Existeix un nombre considerable de directius que no interpreten bé el seu paper, entre d’altres coses perquè encara funcionen amb el valors de la gestió quantitativa i de rendibilitat, i sembla que no acaben d’adonar-se que serveixen un país que té una identitat, un patrimoni i uns valors innegociables. Mallorca està pagant caríssim el model aeroportuari estatal, un dels darrers reductes d’una mentalitat que regalima mancança d’agudesa i de sensibilitat.
Per sort, el futur que ve serà molt més exigent per tots aquests "funcionaris d’importació" que segurament mai no han fet l’exercici d’estudiar el mapa emocional del lloc on treballen, perquè pensen, molt probablement, que l’Estat està per sobre dels particularismes de cada territori i dels sentiments de cada col·lectivitat. Desgraciadament passaran encara molts anys perquè les incèrcies de les institucions públiques i del poder en general s’adonim que la societat espera alguna cosa més dels qui temporalment les dirigeixen. És ben segur que aquests directius als quals ens estam referint representen un passat obsolet, amb un currículums brillantíssims, però sense sensibilitat per adonar-se que hi ha casals, ponts i monuments que s’han de valorar pel que signifiquen i no pel preu de mercat.
Historiador
