El llistat d’afers escabrosos i de manifestacions públiques a càrrec de Silvio Berlusconi que atemptaven directament contra la lletra canònica i/o contra l’esperit evangèlic ompliria centenars de folis. Ha fet de tot, ha encoratjat o permès polítiques xenòfobes, ha entès el poder com a eina per col·leccionar privilegis, etc., i just amb això ja ha fet pública ostentació de burla d’uns manaments que comminen a no robar i a no desitjar els béns del proïsme. No ha demostrat, en resum, estimar Déu sobre totes les coses i el proïsme com a ell mateix. De l’avarícia o de l’ambició sense límits, n’ha parlat el Papa en termes tan generals que Silvio Berlusconi, que n’és paradigma ostentosament groller, no tenia per què sentir-se al·ludit.
Ha gaudit sempre del suport implícit o explícit de la jerarquia catòlica italiana. S’han fet costat en situacions tan inhumanes com és el cas d’Eluana Englaro: en la criminal associació de jerarquia catòlica i Silvio Berlusconi per mirar d’evitar l’única solució humana al drama de la família, s’arribà a apurar el temps per produir una llei feta expressament per al cas. Afortunadament, ni els inquisidors ni el sòrdid pallasso pogueren disposar, en nom de la moral, de la vida aliena.
Sempre s’han constituït en societat rendible per a la moral catòlica de la jerarquia i la política filofeixista de Berlusconi. Han fet junts, en bona companyonia, llargs trajectes que recorden antigues relacions impures entre poder religiós i poder polític, tant a Itàlia com a Espanya, per no parlar de l’Argentina dels militars i dels desapareguts, Perú..., o Polònia, posem per cas.
O sia que no seria del tot injust atribuir la ràbia –passatgera, sens dubte– de la Conferència episcopal italiana amb Il Cavaliere, no a fets de moral o d’esperit evangèlic, sinó a una qüestió de formes. Berlusconi ha esdevingut un dels personatges més grotescos de la política europea. També un dels més sinistres. Balla ininterrompudament un vals en la boca d’un volcà a punt d’entrar en erupció. La seva gatera de poder el priva de tota referència i de l’escàs sentit del ridícul que li quedava. Ja no li resta visió dels límits, i, així, es diverteix amb provocacions i greuges urbi et orbe, com l’ocurrència etílica d’enviar al Parlament europeu una estol de senyoretes de meritori currículum en el món de l’espectacle més lleuger. Enmig, el reality show del seu divorci.
I aquesta és la causa de l’enuig dels bisbes italians. Haurien pogut demanar-li la compostura necessària per evitar els episodis de violència xenòfoba de Nàpols, per exemple. Li haurien pogut cridar l’atenció sobre el desmesurat amuntegament de poder. No: han esperat a veure conculcada la seva estreta visió de la moral pública per advertir-lo: "La política i l’espectacle, en una abraçada mortífera, ara han donat el pitjor de si mateixos", editorialitza l’òrgan oficial dels bisbes italians. I li recorden que la condició humana d’un líder, el seu estil i els valors amb què omple la seva vida no són indiferents". Sí, senyor, vet aquí uns homes valents. Passa que heu arribat a misses dites.
