Arnau Pons, un altre personatge desmesurat que ens ha donat Felanitx, poeta, traductor poliglot, germanista, seguidor com pocs del judaisme i de la cultura israeliana i assagista incisiu, està duent a terme una feina extraordinària que la nostra societat no li ha acabat de reconèixer encara. Els dos volums de Carrers de frontera.
Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana, publicats per l’Institut Ramon Llull, amb un total de 952 pàgines, en doble edició en català i en alemany, a cura d’ell i de Simona Skrabec, ja són, per si sols, una bona prova del que volem apuntar. Però ara, amb motiu de l’aparició d’un recull de textos d’Hélène Cixous, escriptora en llengua francesa de vena autobiogràfica i difícil classificació, nascuda a Algèria, filla de pare algerià d’origen sefardita i de mare asquenazita d’ascendència alsaciana –que va poder fugir del nazisme el 1933 gràcies al seu passaport francès–, que és el primer llibre d’aquesta autora que es publica en llengua catalana, vull referir-me especialment al valuós treball d’Arnau Pons com a director de la col·lecció TRAUS (amb l’erra al revés), una de les més interessants col·leccions que Lleonard Muntaner ha posat en marxa.
La llengua m’és l’únic refugi és el títol d’aquest recull, amb edició, traducció i pròleg a càrrec de Joana Masó, comptant amb la col·laboració de Maria Oliver, Marta Segura i el mateix Arnau Pons. Hélène Cixous ens conta que quan França va colonitzar Algèria, el 1870, va concedir la nacionalitat francesa a la població jueva –fet que va provocar l’animadversió de la població musulmana. Però el 1940, el règim de Vichy els privava de tots els drets, fins al punt que el pare va haver de deixar d’exercir la seva professió de metge, i, malgrat que aquests drets els varen esser retornats el 1943, ja no li va servir de res perquè havia mort.
Així escriu: "Per un costat afirmar que ‘sóc francesa’ és una mentida o una ficció. Per l’altre dir ‘no sóc francesa’ és una falta de cortesia. I de gratitud deguda per l’hospitalitat. Hospitalitat agitada, intermitent de l’Estat o de la Nació. Però hospitalitat infinita de la llengua". El 1954, coincidint amb l’esclat de la revolució algeriana –amb la qual ella s’ha sentit identificada sempre–, marxa cap a França. Però ens confessa que, paradoxalment, partir d’Algèria no va suposar arribar de veres a França. "Devia haver pensat vagament que marxar em portaria a arribar. D’igual manera que començar portava a acabar. Però en absolut. Mai no hem fet sinó marxar i començar". I encara afegeix: "Estic del costat de Moisès, el que no entra".
Joana Masó, en el seu pròleg, ens explica ue la crítica del colonialisme, "en el cas de Cixous, va acompanyada no pas d’un rebuig de la cultura francesa sinó d’un desig de la seva llengua i literatura". Perquè, en darrer terme, "la literatura és un esquinç que surt a les banderes, als nacionalismes i a la simplificació de la identitat".
Hi ha una ràbia intel·lectual molt especial en l’escriptura d’Hélène Cixous. "Escrivim com si ens socorreguéssim a nosaltres mateixos en la foscor: acte desesperat, ja que sabem que hi ha un tresor al qual mai no tindrem accés". "Al final el llibre s’escapa, no hi ha final".
