Ja fa uns quants mesos vaig fer un article en el qual, recollint la meva experiència adquirida en les tres universitats en què he estat professor –València, Saragossa i Illes Balears–, feia una crítica al sistema que regeix l’actual universitat espanyola. Un sistema que em vaig atrevir a qualificar com a pervers.
Pens que, com qualque altra vegada –més de les que jo voldria–, vaig ser malentès i n’hi hagué que, confonent el continent amb el contingut, varen pensar que la meva crítica es referia al professorat i a les autoritats universitaris. Puc assegurar que no hi havia res més allunyat de la meva intenció. Tenc una gran estima i una opinió molt considerada per a la immensa majoria dels meus col·legues de la UIB i és per mi un honor poder fer feina –encara que a menor altura– a la mateixa institució que ells.
De tots els meus col·legues universitaris, els que més admir en conjunt són, probablement, aquells que es dediquen a la Filologia Catalana i ho fan amb una paciència gairebé infinita. No hi deu haver gaires societats en el món –em referesc a societats civilitzades, naturalment– on els polítics es dediquin a posar en dubte tantes realitats perfectament establertes per la ciència del llenguatge.
Quan els veig, indissidenters, dir i repetir que en qüestions de llengua també dos i dos són quatre i que, entre especialistes, no hi ha cap dubte sobre la unitat de la llengua, com no n’hi ha entre els químics quan diuen que l’aigua és formada d’hidrogen i oxigen, sent una gran pena i solidaritat per l’atreviment que tenen, fins i tot persones acadèmiques, que haurien de donar llum i tergiversen les seves opinions. Quan veig la seva tasca pedagògica no me’n puc estar de recordar aquella frase, que m’ensenyà Maties Oliver, de Durrenmat, el qual va lamentar "viure en un temps en què s’ha de lluitar fins i tot pel que és evident".
Tanmateix, hi ha coses en el món de la filologia que necessiten més recerca, encara que aquesta no sigui de veritat fàcil. Un dels punts més obscurs dels quals s’ocupa la filologia és sense cap dubte l’origen i l’evolució del llenguatge. Quina fou la primera llengua, si és que n’hi hagué una, o diverses llengües? Per tant, no és estrany que la lingüística hagi cercat models en la teoria de l’evolució per a resoldre tan difícils qüestions. La setmana passada vaig parlar de les coses que tenen en comú l’evolució dels animals amb la de les llengües.
Avui m’agradaria fer-ho sobre un tema més polèmic. Aquest és sobre si els trets que tenen els animals: el bec, el color, les ungles, les dents, els ulls... són tots adaptatius o, dit altrament, necessaris per a sobreviure? Per ventura ho podríem formular d’altra manera:en cas de competència amb una altra espècie amenaçadora, el tret esmentat representa sempre un avantatge, o no? La pregunta es pot formular referida al nostre petit país balear. És sabut que es troba, esquematitzant molt, format per dues comunitats.
Una d’aquestes és bilingüe i la componen individus que saben el català i el castellà, la qual cosa els ha costat un innegable esforç. L’altra comunitat és monolingüe: tan sols saben el castellà. Molts d’aquests darrers, com ara els sanitaris, reclamen que el fet de no saber català no suposi cap desavantatge, la qual cosa significa, en lògica i inevitable conseqüència, que haver aconseguit ser bilingüe no representa cap avantatge.
L’evolució de les espècies és molt pessimista amb aquests trets que no signifiquen avantatges per poder sobreviure: aviat desapareixen. La vida es així. L’evolució cultural és molt distinta de la natural? Pot sobreviure el que no confereix avantatges adaptatius? Ho farà la nostra cultura?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Pobre Villafranquer. Per ser funcionari en qualsevol àmbit s'han d'entrendre, almenys, les dues llengües oficials de la Comunitat. Si no, on queda el dret a utilitzar-les dels ciutadans? És de caixó. La llibertat és per als ciutadans; les feines comporten obligacions -i les dels funcionaris, treure unes oposicions conforme a la llei!
NO OBLIGUEIS diu Villafranquer. Però si aquí l'únic que obliga és la Constitució espanyola: "Todo español tiene el DEBER de conocer el castellano...", que per cert és l'única de les 187 Constitucions que hi ha al món, que obliga ben clarament als ciutadans a saber una determinada llengüa de les que hi pugui haver a la Nació. La Suissa és més justa i obliga a saber-ne dues: la del Cantó on vius i una altra a triar lliurament de les quatre que hi ha al païs.
Crec, sincerament, i per molt de greu q. mos sapiga, q. la nostra cultura i parla no podra sobreviure.-Com tots veim i vivim a diari, la presio del idioma dominant (espanyol) es brutal, i qui no ho veu aixi es perque no ho vol veure.-Hi hauria dues solucions possibles, q. el catala fos idioma unic oficial, o be q. fos oficial a tot l`Estat (com passa a Suissa); ja se q. tot aixo es utopic, degut a la manera grollera, de com han polititzat tot lo q. es cultura.-Bono! aquesta es sa meva modesta opinio.-Molt bon article Sr. Bujosa.-Toni P
Dad subvenciones para fomentar el catalan, q tener un certificado de catalan sea un merito en la administracion publica, etc., pero NO OBLIGUEIS, no olvideis q los fascistas eran nacionalistas, la realidad en la calle es distinta al mundo q imaginais, progres seudointelectuales de izquierda burgueses, no pisoteeis la libertad y por favor, ahora alguien con un poco de cerebro q no saque el tema de Franco...