Conta Jaume de la Voràgine a la Llegenda àuria que sant Jordi era un noble cavaller, un tribú originari de Capadòcia (actual Turquia), del segle III de la nostra era. Una vegada arribà a la ciutat de Silca, a la província de Líbia. A prop de la població hi havia un llac que era el cau d’un drac ferotge, que tenia emporuguida la població; els habitants, per sobreviure, li oferien dues ovelles cada dia; però, quan s’acabà el ramat, el drac exigí carn humana i hagueren de sortejar les persones que li servirien d’aliment. Un dia, aquesta dissort recaigué en la filla pubilla del rei. Quan la donzella, plorant, caminava a complir son destí, el cavaller Jordi la trobà i s’enfrontà amb la bèstia per ajudar la princesa. Després d’una dura brega, enfonsà la llança en aquell cossarro i el ferí.
Una versió de la llegenda conta que el matà allà mateix i que de la seva sang nasqué un roser de flors vermelles. Una altra narració diu que portaren l’animal ferit a la ciutat i que sant Jordi encoratjà el rei i els habitants per tal que es convertissin i, a canvi, ell mataria el drac. Però el final feliç que preveia un enllaç entre la princesa i el cavaller no es produí, perquè el donzell s’havia lliurat a una àrdua tasca evangelitzadora i continuà el seu camí. Una història i una escenografia com la de sant Jordi no podien ser desaprofitades. I, efectivament, esdevingué, juntament amb el caritatiu sant Martí, model de cavallers. Des del segle XII apareix ajudant els cristians en els més decisius fets d’armes, com en les croades, essencial per a la conquesta de Jerusalem. D’aquest episodi, en diu La Voràgine:
"Quan estaven assetjant la ciutat defensada pels sarraïns, no es varen atrevir els assetjadors cristians a escalar les murades i el sant se’ls aparegué, vestit de blanc, perfectament armat, enarborant a manera d’estendard una creu roja, i amb paraules enervades els va animar que el seguissin i escalassin, sense gens de por, les murades. Seguint, doncs, sant Jordi, els soldats cristians varen grimpar fins als merlets, varen conquerir la ciutat de Jerusalem i n’esvaïren els sarraïns que l’ocupaven". Del dia 31 de desembre de 1229, quan Madina Mayurqa passà a ser la Ciutat de Mallorca, conta la Crònica del rei Jaume I que el primer soldat que entrà a la ciutat fou un cavaller blanc que muntava un cavall, també blanc. El mateix rei Conqueridor analitza la informació i interpreta que degué ser sant Jordi, com s’havia esdevingut en altres batalles: "E segons que els sarraïns nos contaren, deien que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques; e açò deu ésser nostra creença que fos sant Jordi, car en estòries trobam que en altres batalles l’han vist de crestians e de sarraïns moltes vegades".
L’historiador Binimelis, l’any 1595, recull també aquesta informació: "Fou cosa pública i manifesta, així per dit dels moros com dels cristians, que se vegé entrar en la ciutat, que anava davant tots els de a cavall, un cavaller bell, armat de blanc, amb el seu cavall blanc; se creia segons la història reial, que fou el gloriós sant Jordi, patró de la Cavalleria d’aquests regnes d’Aragó i Catalunya, amb divisa blanca i creu daurada". L’any 1407, els jurats de la Ciutat i del Regne de Mallorca feren una crida al poble perquè celebràs la festa de sant Jordi. Els cavallers i, en general, la noblesa del regne el tenien com a patró. Així, el 20 de setembre de 1460, amb autorització del rei Joan II, es creà la confraria de Sant Jordi dels Cavallers.
A Mallorca deixà altres petjades i records, sovint recollits per les rondalles. Al coll de Sant Jordi ajudà els cristians a conquerir la contrada. A Sóller, alliberà la població de la terrible cuca de sa Mola. Al camí dels Cingles, d’Escorca, hi ha la roca Saltadora des d’on el cavall del sant pegà un bot prodigiós i arribà fins a Barcelona. Diverses esglésies i capelles es dedicaren a sant Jordi, i l’art ens n’ha deixat precioses mostres, com la taula pictòrica de Pere Niçard conservada al Museu Diocesà. A la Corona d’Aragó, sant Jordi era venerat des del segle XI. A València –el sant també aparegué a la batalla del Puig de 1237–, la seva diada era festa "colenda" des del sXIV. A Catalunya era festa de precepte des del XV. Però les històries i les llegendes deixen lloc a una venturosa coincidència: la diada de Sant Jordi coincidia amb l’aniversari de la mort de Shakespeare i de Cervantes; per això, l’any 1923 la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona proclamà que el 23 d’abril seria el Dia del llibre. La festa arrelà ràpidament i l’any 1995 la Unesco declarà el 23 d’abril Dia mundial del llibre.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
No li trob "venturosa coincidència" per cap lloc. Ara, a la major part del territori de l'Estat, la festa és d'en Cervantes i a Sant Jordi que el bombin.