A hores d’ara la gent dedicada a l’ensenyament superior va remoguda, tant els docents com els discents. Les causes d’aquest rebombori sorgeixen d’un pla Bolonya que augura canvis transcendentals dins la controvertida problemàtica de l’ensenyament dirigit, a partir d’ara, a les generacions futures. Per a qui ingressà a la confraria dels estudiosos a unes saons més properes a la prehistòria que a la modernitat digital, tot canvi de planejament educatiu comporta una molt especial preocupació, basada, essencialment, amb el comprovat descens de la qualitat educativa i informativa. Els que accedírem, anys enrere, (Ai! Molts d’anys enrere!) al sistema educatiu vigent, quan encara primava aquella dita que "la letra con la sangre entra", no acabam d’entendre per què una closcada a punt o una betcollada ben aplicada ha deixat de ser una fórmula adient per ensinistrar el bergantells/elles, d’avui en dia que, al parer, són de mel i sucre, i no poden patir cap malmanament que els afecti fora mida.
No vull defensar els costums de les escoles angleses en les quals el càstic corporal és, respectuosament, conservat. També l’utilitzàrem a casa nostra, almenys les escorretjades esculpides damunt el portal de l’aula de gramàtica de Monti-Sion de Porreres és bona prova que a la nostra terra el remei era aplicat quan feia falta. Emperò no es tracta ara de defensar arcaiques tècniques coercitives, sinó tan sols recordar que altre temps existí una cosa que sota el nom d’examen d’ingrés feia que la nierada estudiantil, a deu anys, fos capaç de comptar, no sempre amb els dits, sinó amb el cap de manera que sumar, restar, multiplicar i dividir era cosa comuna que, endemés per a la majoria serví per guanyar-se la vida sense més contemplacions. Ara els dits tan sols serveixen per manejar els botons de les calculadores i altres coses menys honestes com els comandaments a distància del aparells electrònics, etc., etc.
També els qui passàrem l’esmentda prova sabíem escriure sense faltes d’ortografia i conjuminar paraula rere paraula on subjecte, verb i predicat feien possible expressar idees, conceptes i donar-se a entendre. A més, sabíem els rius d’Espanya i els seus afluents, fins i tot els d’Europa i Àsia. Els americans quedaven molt lluny i tenien noms massa llargs. Sabíem, endemés, una altra cosa molt important: allò de ‘Viriato, pastor lusitano’. Altres coses no, encara que dins els referents heroics no hi mancaren uns Indíbil i Mandonio sense especificar per on pasturaren. Si hi havia possibilitats econòmiques, els privilegiats de les meves quintes estudiàvem el batxillerat. Set anys, un rere l’altre. El llatí, per sort, era omnipresent.
No cal afirmar que la Santa Mare Església va fer-nos un flac servici en prescindir del llatí que, mai de mais, fou una llengua morta, ans el contrari, viva i ben viva. Base de tota la Romània lingüística i mare de les llengües de mitja Europa i madrastra de gran part de les llengües saxones tan preuades i imprescindibles per a la planificació trilingüista que tan cofois deixen, ara, a la classe política que… ens governa? Tot això, avui dia, són vuits i nous i cartes que no lliguen. Els alemanys i polonesos estudien llatí encara. Els nostres fills procuraren oblidar-lo, els néts ni tan sols tendran la possibilitat de saber el que significa aquella bella frase que Ciceró dedicava a la seva esposa:
Si tu vales, bene est. Ego valeo.
(Si tu estàs bé, bé va. Jo estic bé)
Malgrat tot, el vale, constant en les converses juvenils, ni saben d’on ve i molt menys on anirà a parar, ni tan sols el que vol dir. No cal dir que no estam bé. Tots aquells que férem un examen d’ingrés, un batxillerat de set anys, una revàlida o examen d’estat, per continuar a la Universitat amb dos anys d’estudis comuns i tres d’especialització no estam bé. Consirosos davant el trist panorama que els bolonios dels orgues s’han tret de la màniga, i que governarà el futur de l’ensenyament europeu. L’amenaça que sobrevola sobre el futur acadèmic dels meus néts és paorosa … i tan sols té un nom: BOLONYA. Sí, amic lector, és el nom de la bella ciutat italiana que, a hores d’ara, volteja com un rapinyaire sobre el futur de l’ensenyament i els fautors i fautores d’aquest desgavell són els bolonios que han parit quelcom incomprensible.
Dins les meves limitacions, ningú no és perfecte en aquest món, en sentir aquest mot vaig haver de demanar sopes, com fèiem d’infants en no saber una cosa. Demanar sopes en qüestions de terminologia té fàcil remei. Almenys els llargs anys d’estudis m’oferiren moltes possibilitats i escatir el nom de les coses tenia moltes solucions i per a la nostra llengua, la més important era, és i serà el Diccionari Català Valencià Balear, el DCVB. Emperò en aquest cas el mot lector interessat no hi compareix. Cosa que em fa pensar que la parauleta era una ximple foresterada i per a aquests casos també hi ha remei o sia el Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) on el lector interessat pot llegir:
BOLONIO: 1/ adj, fa,. Dícese de los estudiantes y graduados del Colegio Español de Bolonia //2 fig. y fam. Necio, ignorante. Això ho confirmà el Diccionari Castellà–Català de Francesc de B. Moll, on el mot bolonio hi figura com a: Babai, capclòs. En poques paraules, deman perdó als col·legials de Bolonia, eminents juristes tots ells, acceptant pels inventors del nou pla Bolonya la segona accepció del Diccionari i d’aquesta manera podrem definir-los com: curts de gambals.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.