La diligència de Carmona (1925)

TW
0

"Diligència de Carmona,/ que per l’horta passes,/ anant camí de Sevilla,/ amb set mules castanyes,/ creua prompte els palmerars,/ i no t’aturis en els hostals,/ mira que tes petjades cerquen,/ set grans lladres de fama./ Diligència de Carmona,/ la de les mules castanyes". "Remolí sobre la ruta,/ set bandolers que baixen,/ dels pujols i les altures,/ amb llurs dones a les anques./ Barrets, rojos mocadors,/ patilles de boca-destral./ Elles, navalla en lliga;/ ells, punyal en faixa:/ elles, l’Aràbia als ulls,/ells, ànima a l’esquena./ Dels pujols i les altures,/ set bandolers que baixen".

"Ser cavalls de cap obscur,/ set escopetes d’argent,/ set jaquetes de serrells,/ set flassades de Xères./ Set pensaments posats/ en set bogeries blanques./ Tragabuches, Juan Repiso,/ Satanás i Malafacha./ José Candio i El Cencerro,/ i el capità, Luis de Vargas./ Set cavalls cara obscura,/ els set Nins ja portaven". "Dóna’m més vi, muntanyenc,/ que ho paga Luis de Vargas./ El que als pobres ajuda,/ i als rics atropella./ Ves, digues als milicians,/ que la posta l’han robada, / i anem amb les nostres dones/ vers la Écija, na plana./ Dóna’m més vi, muntanyenc,/ que ho paga Luis de Vargas". Aquests mots pertanyen a la composició Diligència de Carmona, del poeta Fernando Villalón, que era comte de Miraflores de los Angeles, nascut a Sevilla el 1881 i mort a Madrid el 1930.

La seva poesia recrea motius folklòrics andalusos i entre les seves obres cal destacar Andalucía la Baja (1927) i La Toríada (1928), que com en el cas que presentam reivindica estampes de la seva terra. La diligència de Carmona representa tota una èpica d’aquell bandolerisme històric, els famosos Siete niños de Écija, un cert eufemisme que ens apropa a altres bandits més llunyans, com aquell Billy, el Nin, als Estats Units. I amb aquestes històries llegendes, moltes altres, que ens parlen de bandits generosos, admirats pels pobres i odiats pels rics, presents en els romanços de cec, en les cançons, mite dels mites, expressat així per Luis Mejía: "Veig que ja no és tingut per savi aquell que no sap res del’art lucratiu de la pecúnia...".

Les històries de bandolers famosos com Louis Mandrin, Louis Cartouche, Joseph Schubri etc. formen una miscel·lània de relats aventurers que a cavall dels segles XVIII i XIX ens ofereixen tot el pintoresquisme d’aquells homes fora de la llei, que com deia Schiller a la seva obra Els bandits: Què és al cap i a la fi robar? És restablir l’equilibri de les fortunes, ser com un instrument de Déu: llavors, és ser un home de bé...". Però això no deixava de ser una idea romàntica, tan allunyada de la realitat com la llum de la fosca.