El geni de l'espavilat Andy Warhol

L’anàlisi minuciosa dels treballs aliens, el rigor, la constància, l’obstinació i la intel·ligència ben entrenada són elements indispensables per evitar de caure en les estafes de la mediocritat, però no per fer negoci amb el geni. Per usar una altra metàfora fàcil, es pot dir que l’aprenentatge purament tècnic i teòric d’un art et condueix fins davant la porta d’entrada del castell del talent, però no et dóna la clau per obrir-la, ni l’impuls per franquejar-la ni la pacient i esforçada astúcia per quedar-t’hi a viure per sempre més.

Joyce i Borges havien llegit tots els llibres, i es nota en cada frase que escriviren; en comparació, Faulkner i Blai Bonet llegiren relativament poc, però les seves pàgines no són menys valuoses. El prerenaixentista Giotto era un pastor sense estudis ni coneixements teòrics de pintura, i així i tot sabé convocar en les seves obres aquella bellesa inefable però intensa i concreta que en garanteix la perdurabilitat –una bellesa que la majoria d’estudiants de Belles Arts no serien capaços d’imitar encara que ho intentessin durant un milió d’anys. Qualsevol disciplina artística –també això és cosa sabuda– té menys a veure amb les rígides coherències de la lògica que amb les imprevisibilitats desconcertants de la meteorologia. Per això al creador novell poques coses li causen més tristesa i terror que un quadre mediocre d’un pintor que en sap molt de pintura, o una pàgina mal escrita d’un escriptor que ha llegit molt.

Tot i aquest enorme embolic, però, no és inexacte afirmar que tots els grans artistes es poden classificar, amb independència de l’època en què visqueren i de l’estil que desenvoluparen, a partir de dues úniques categories –categories que descriuen, no qualifiquen. D’una banda, hi ha els autotèlics o els imaginatius, els quals saberen imposar als lectors o espectadors la seva particularíssima visió del món; de l’altra, hi ha els vampirs o els espavilats perspicaços, que saberen captar –i apropiar-se– els trets distintius del temps i la societat en què hagueren de viure. Andy Warhol, el nom més conegut del pop-art, és un dels reis indiscutibles d’aquesta segona categoria.

Fins fa ben poc, l’obra de Warhol em provocava una indiferència absoluta, com a molt em semblava l’estratègia llampant d’un espavilat que va saber com fer-se ric i famós i que només aspirava a pegar-se míticament la gran vida. M’han bastat tres hores denses passejant per les sales del Grand Palais de París, on actualment s’exhibeix una vasta retrospectiva dels seus retrats, per entendre com n’estava d’equivocat. Warhol va ser, sí, un espavilat. Però un espavilat amb substància, intel·ligent, amb geni. No només perquè va veure que, en la societat de masses, els mitjans de comunicació trituren tots els elements de la realitat fins a fer-ne un còctel en què es mesclen sense destriar-se els líders polítics (Lenin, Mao, Nixon), les celebritats de tota espècie i pelatge (Marylin, Agnelli, Yves Saint-Laurent) i els ciutadans més anònims, sinó sobretot perquè va ser capaç d’utilitzar els materials en brut que la societat de masses li proporcionava per fer-ne un retrat integral: torturat i irònic, complaent però alhora d’una malícia demolidora.

Potser el gran mèrit de Warhol és que va saber expressar com pocs el cofoisme nihilista d’un món que, per a bé i per a mal, encara és el nostre.