nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 18°
21°

Terra de frontera

Creu en la idea de frontera com a lloc de residència: es tracta d’Andrés Newman, guanyador del darrer premi Alfaguara de novel·la –El viajero del siglo–, fill d’argentins i nascut i resident a Granada. He llegit algunes entrevistes en diaris espanyols amb aquest jove escriptor, conculcant així, més que una norma, una mania, la d’esperar un parell d’anys a interessar-me per autors i llibres premiats o pels èxits de vendes. Dos anys, un deu per cent dels vint anys del tango, són així i tot un temps suficient per aplacar els entusiasmes desaforats i silenciar el renou del màrqueting. En dos anys, el temps ja ha iniciat una selecció que ajuda el lector a no perdre tant d’humor i a estalviar diners i espai als prestatges de la biblioteca.

Però, ja dic, tot això són manies. No obstant això, la figura d’aquest escriptor, significativament establit a Granada, terra de frontera històrica per excel·lència, m’ha cridat a guaitar en els primers esbossos que la premsa ens n’ha servit. La frase amb què començava aquest escrit (El País) és d’una bellesa seductora, sobretot perquè renova un pensament que amara grans obres, grans escriptors, l’esperit d’èpoques senceres, potser sobretot del romanticisme. Hauríem de passar un examen seriós abans de poder emprar expressions com "cruïlla de civilitzacions", "lloc de trobada de cultures", "un espai on el passat i la modernitat conviuen en harmonia", i altres fórmules per l’estil.

El concepte de frontera, igualment, l’hauríem de revisar constantment, perquè la societat de la informació, d’una banda, i els moviments migratoris, de l’altra –sense comptar amb la salvatge circulació de capitals–, han ampliat substancialment el model històric de la frontera, afectant molts de territoris que no limiten amb altres amb tanta precisió: però en els quals s’escenifica tot el moviment, l’intercanvi, la tensió, la violència i la criollització de la societat tant o més que al llarg de les línies divisòries entre estats. Qualsevol de les nostres illes, però sobretot Mallorca i Eivissa, són llocs de frontera: hi ha fronteres lingüístiques, econòmiques, ètniques, culturals, racials... Se suposa –a tenor de la proposta de Newman– que hauríem de ser uns privilegiats per rebre tantes influències d’arreu del món, que ens haurien d’enriquir, d’obrir-nos la ment, d’ampliar el punt de vista sobre les coses i les persones d’aquest món.

Una part d’aquesta transformació ja es ve produint des de principis dels 60 del segle passat. Però l’explosió demogràfica dels darrers anys, sobretot propiciada per la immigració de procedència incalculablement variada, ha destruït aquella imatge d’interculturalitat que havíem bastit en somnis. Pensàvem en un ploure guapo i ha esclatat una tempesta, les torrentades deixen per on passen l’esquelet rònec de la terra. Ens succeeix perquè aquestes coses succeeixen, és clar, però també, i sobretot, perquè no es va treballar en una estructura eficaç de recepció i control. Més trist encara: les hemeroteques ens diuen que tot plegat era previsible i avisen que n’era hora, del gran trasbals. Ens hem convertit, sense moure’ns del lloc, en terra de frontera, que és allò que primer destrueixen les invasions.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.