Miquel Ferrà i Martorell

Guerra infantil (1892)

Miquel Ferrà i Martorell25/03/09 0:00

"Vols esbrinar, lector pacient,/ si té la infantesa principis senzills?/ Vine a escoltar el diàleg següent,/ que aquí sostenen, amb calor, els meus fills." "Conxa té sis anys; Margarida/ els cinc ha de complir, Joan tres només;/ tots ells en edat de dida,/ parlen al dret i al revés." "Ja tenen ells son llenguatge./ És infantil. Per a qui l’ocell?/ La disputa té coratge:/ I la pepa? I el fusell?" "A Joan, que vol ser soldat/ el rifle compleix la promesa,/ L’ocell a Conxa és donat,/ i Margot la pepa besa." "Tiri Joan amb il·lusió grata,/ Margot és mare, mentre Conxa cura,/ l’ocell és drap, l’arma no mata,/ però així el joc perdura."

"I hom pensa que tot és vera,/ tenen els nens ses ambicions,/ rifles de zinc i ocells de cera,/ pepes de cartró, tot il·lusions!" "Un nen amb una arma a les mans,/ només innocència al semblant,/ com un d’aquells àngels nans/ que féu Doré llegint el Dant." Aquest fragment poètic pertany a la composició que porta per títol Guerra infantil, de la qual és autor el mexicà Juan de Dios Peza (1852-1911), que en la seva època i tenint un lloc entre els escriptors clàssics d’aquell país, era popularment conegut com el "cantor de la llar", perquè bona part de la seva poesia té per tema escenes familiars, com en aquest cas, amb ell i els seus fills.

"Mirau Joan, amb barret guerrer!/ i corretjam de bona pell,/ bigotis de fals granader,/ i de bravesa, cap com ell." "Actua com mogut per l’art,/ estàtua de força plena,/ com qui ha vist Bonapart,/ creuar els Alps, triumfar a Jena." "Veient-lo així, el mir i call,/ són les nines més gent guerrera,/ fan de canya un brau cavall,/ la cadira és trinxera." Molt s’ha parlat de la joguina bèl·lica. Els pacifistes pensen que aquestes eduquen en la violència i familiaritzen les criatures amb instruments de matar d’imitació. D’altres diuen que, estant els nins en el món, s’han d’enfrontar des de petits amb els problemes del món, entre els quals l’agressivitat que consideren natural.

Mai com en aquestes dues darreres dècades, a cavall del canvi de segle, hem vist tant èxit dels jocs de guerra electrònics o audiovisuals. I no hi ha pel·lícula, infantil o juvenil, d’aventures o d’acció, de dibuixos o en fotografia, on la violència, d’una manera o l’altra, no hi sigui present. Jugar a guerra, reunir tropes amb pillets del carrer, improvisar estendards, tambors i trompetes. Qui no ho ha viscut això? I aquelles altres guerres infantils i urbanes, entre les colles de cada barri, amb pedrada va i pedrada ve, dels temps dels avis, que causaren no poques desgràcies, com podem comprovar a través de les hemeroteques...