Les estadístiques reflectien que durant l’any 1856 havien arribat al port de Nova York des de la vella Europa un total de 191.915 immigrants, afegint que els habitants de la gran ciutat nord-americana, quan encara no era tan gran ciutat, eren persones que "es distingien per les seves fines maneres, el seu caràcter jovial i hospitalari, allà on moltes famílies holandeses havien conservat en part els costums dels seus avantpassats (recordem que els holandesos compraren als indis l’illa de Manhattan i després la varen vendre als anglesos). Dins aquestes famílies, el bell sexe du una vida molt seva, entregant-se completament a les atencions domèstiques; però en general aquesta metròpoli del món occidental brilla pel seu luxe, l’elegància, els luxosos trens i l’esplendor de les seves festes.
Al costat d’aquest relluent quadre que podria pintar-se d’aquest París del Nou Món, en honor a la veritat hem de col·locar la pintura de l’escòria de la societat, més repugnant, si és possible, que en cap altre país del globus. Heus aquí com ho mostra un periòdic de Nova York, The Tribune, 1857...". No és díficil trobar fotografies d’aquell temps que ho confirmen. Era una vida dura per als que arribaven als Estats Units només amb el que duien posat a sobre.
"Deu mil dones endurides i sense vergonya van de nit pels carrers i dos mil al·lots, sota el pretext de la venda ambulant, entren a tots els edificis, botigues i oficines públiques de la ciutat per a demanar almoina, robar i espiar en profit dels lladres, practicant pel seu compte aquests vicis que no tenen nom en cap idioma decent. Cinc mil indrets de joc, grans i petits, engreixen amb la credulitat dels més ximples, i romanen tot el dia a la porta dels seus caus, a Broadway. Deu mil indesijables peresosos, gats, lladres, short-boys, swilboys, killers, roughs i mesquins amb al tres noms, que vaguegen pels carrers sempre seguit, bruts de dia i rebutjables de nit, sempre perillosos per a totes les persones honrades o que portin doblers. Milers i milers de corredors d’emigrants, rematadors falsos, agents de rifes, raters, lladres de tota mena, exerceixen les seves criminals indústries tan obertament com si practicassin un comerç honrat i legítim".
És clar que el cronista oblida que aquella emigració dugué a Amèrica una mà d’obra necessària i que un mal emigrant fa més renou que deu emigrants bons. És injust generalitzar. I tanmateix, el que comentava aquell periodista del segle XIX eren dades estadístiques. Sembla que el nombre de periòdics que en aquell temps es publicaven a Nova York eren setze de caràcter diari i entre els que eren setmanaris n’hi havia en alemany, francès, italià, gaèlic, irlandès i hebreu.
