La força dels esdeveniments que sacsegen la vida política i judicial illenca es pot endur per endavant la fràgil arquitectura institucional d’un país que no ha arribat a surar; una criatura patològicament feble que s’acosta a la seva plenitud –25 anys complits– envoltada de seriosos dubtes sobre la seva capacitat de sobreviure a l’enfilall de problemes a què ha de fer front enmig de la més ferotge crisi dels darrers setanta anys. Amb aquests antecedents, no és estrany que l’expressió facial del president Antich reflecteixi angoixa –i potser fatiga?– davant un escenari que s’està ennegrint a marxes forçades.
L’agenda política d’aquesta legislatura s’ha feta definitivament bocins. Amb la por estampada al cor, esperant sentir udolar la sirena policial que avança l’arribada dels homes d’Anticorrupció, la nostra classe política s’aixeca cada dia, neguitosa, sense saber on caurà la pròxima calabruixada. S’està estenent una vertadera psicosi dins l’àmbit polític, econòmic i mediàtic; una espiral d’incertesa on s’ofeguen uns representants polítics que ja no és que no aspirin a liderar una societat en estat de xoc pel doble efecte corrupció-recessió, sinó que probablement es conformen a acabar de la millor manera possible una legislatura que passarà a la història com aquella en què no fou possible fer política, massa enfeinats com estam tots en la dura tasca de sobreviure o d’evitar acabar a la carretera de Sóller. Si finalment en sortim d’aquesta, caldrà reinventar un país que ara mateix no té cap referent mitjanament creïble.
