Miquel Nadal és pitjor que el mal de dent. I acabarà emmalaltint-nos, a tots, dels nervis. Cort li va venir petit i no va deixar de donar creu fins que, en vista que no li feien cas, ell mateix va carregar-se Buils per ocupar el seu lloc a la Conselleria de Turisme. D’aleshores ençà, no ha parat de fer renou, sempre mirant de complaure els interessos empresarials, no els col·lectius. I el Govern ha fet cas omís de les seves impertinències, tot confiant que perdria pistonada. Però, ca! Ara que ja disposa de diners per a portar a terme una campanya turística que ha comportat unes despeses milionàries –totalment inadequades en els temps que corren–, Miquel Nadal no ha deixat d’estar a l’aguait. Té instint de ca rater, caça per a l’amo.
O per als amos. I juga les seves cartes. La darrera: pretén que la pròxima eliminatòria de la Copa Davis, entre Alemanya i Espanya, es jugui a Mallorca. I probablement Antich li concedirà aquest caprici, encara que per fer front al pressupost es perpetuïn els clots del Palma Arena o s’hagin de desviar algunes partides destinades a Cultura. En un any s’ha convertit en la reina de les bitlles, reclama totes les mirades. Tanmateix, no en té prou. I no dubta a posar el Govern, del qual UM forma part, entre l’espasa i la paret amb el golf de Son Baco. Té un complex terrible: no descansarà fins que tingui la certesa que ha destruït tots els miralls que li diuen que Dona Maria Antònia és més guapa i llesta que ell.
I una ambició desmesurada que s’enforteix i creix en constatar la feblesa dels seus socis de legislatura. Fa la impressió que, a cada nova exigència, els deixa sense capacitat de resposta. Acoquinats, potser. I, si és així, n’hi ha per a llogar-hi cadiretes, perquè Nadal no és un bon estrateg. Ni tan sols un polític hàbil. És, únicament, un quintacolumnista que boicoteja, des de dins, el Pacte. Les seves accions de desgast es conjuminen amb el retorn de Madame Rosa a l’actualitat política, després de brindar amb Garvey i caliquenya a taula. Si més no, ho sembla. Madame Rosa treu pit. També els resultats de les eleccions gallegues i basques li han donat força coratge, i es disposa a combatre Antich amb les argumentacions més mesquines del moment, les de Rosa Díez. Naturalment, la desqualificació de la llengua catalana és el seu cavall de batalla, sobretot des del moment que intueix que el gallec i el basc seran arraconats a les zones rurals.
De manera que la tindrem una temporada en la línia Liverpool. És a dir, atac constant, assetjament del contrari i disputa aferrissada de totes les pilotes. Vol introduir la crispació al carrer des del convenciment que amb el peti qui peti hi sortirà guanyant ella. I és així? Potser. En tot cas, Madame Rosa seria sàvia si en lloc de convertir la vida política en una gàbia de lloros, s’apuntés a un curs de comptabilitat accelerada a l’Acadèmia Cots. M’explico...? Si arriba el dia infaust que els seus agafin el poder, li vendran de primera les quatre nocions més elementals de nombres per a saber qui dels seus tira de veta. Però Madame Rosa és, en aquests moments, una persona que vessa ressentiment i no té altra quimera que no sigui encendre fogateres en els quatre cantons.
Ella i Miquel Nadal formen una parella ben capaç de destruir un imperi. Farà santament el President Antich si treu (d’una vegada!) les mans de les butxaques i passa a l’atac. Contra Madame Rosa, flit a les finestres. És defora, i ja no entrarà. Però a Miquel Nadal cal recordar-li qui comanda a Son Ribot. Tres anys més de legislatura, amb ell, poden fer-se eterns. Un govern es fa respectar si aprèn a autorespectar-se. I el d’Antich no pot permetre, ni un dia més, el xantatge, insistent i continuat, del Conseller de Turisme.
