algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
24°

Verí o combustible

El matí del passat dimecres, un adolescent alemany de desset anys, solitari, avorrit i sense amics, va perpetrar una matança que havia de servir de lliçó a tots els que alguna vegada s’havien rigut d’ell. Abans de suïcidar-se, l’adolescent trastornat i rancorós va aconseguir matar –horrible proesa– quinze persones.

Cada vegada que es produeix una desgràcia similar l’opinió de la gent sol dividir-se en dues faccions enfrontades. Tothom està d’acord que l’assassí és l’únic culpable dels seus actes (defensar una altra cosa seria indecent), però uns li atribueixen també en exclusiva la responsabilitat moral del fet, mentre que els altres s’inclinen a repartir la responsabilitat més o menys a parts iguals entre l’assassí i la societat en què aquest ha crescut com a persona i s’ha format com a ciutadà.

La disparitat d’opinions sobre el tema és òbviament una variant de l’eterna querella entre els que creuen que l’individu és essencialment lliure i per tant ha de retre comptes del que fa i els que creuen que l’individu és essencialment un producte del sistema polític, l’ambient social i el context cultural de què forma part, la qual cosa legalment no l’exculpa de les seves malifetes però sí que moralment l’exonera.

Com en tantes altres qüestions, no crec que, en aquesta dels individus amb criminals rampells de carnisser, sigui lúcid ni just agafar una plantilla ideològico-moral i aplicar-la automàticament a tots els casos que se’ns presenten. D’una banda, és evident que els individus són responsables dels seus actes, i que poden fabricar-se una taula de valors a mida, i que tenen capacitat per destriar el que és bo del que és dolent i el que és just del que és injust. De l’altra, però, és igualment evident que, en certes societats, els individus estan tan limitats i coartats per l’ambient de podridura moral i per la baixesa del context sociocultural que la seva llibertat és molt minsa o relativa.

Sovint es parla de la llibertat com si aquesta fos una entitat abstracta, una entelèquia bonica però perfectament inefable i difícil de mesurar. Res de més fals: la llibertat és una de les coses més concretes i mesurables que existeixen. En una societat humana, i en un determinat sistema politicosocial, el grau de llibertat equival al marge de què disposen els individus que en formen part per ser (no per actuar) com els doni la gana. Des d’aquest punt de vista, no hi ha dubte que, en la dita societat occidental capitalista, el marge de maniobra dels individus és enorme, molt superior a la dels individus que habiten, per exemple, en una favela de Sao Paulo o en un poble d’algun país africà devastat i sempre en guerra.

A diferència d’un hipotètic adolescent brasiler o africà que viuen atrapats en una espiral de pobresa i de violència, pels quals l’única sortida sovint és intentar aprofitar-se del desemparament dels seus semblants o vèncer-los emprant un grau més bestial de força bruta, l’adolescent assassí alemany tenia moltes maneres –o millor: moltes oportunitats– per sobreposar-se al desassossec i al rancor que el rosegaven. Si els seus companys es burlaven d’ell, es podia haver pres les ofenses i les humiliacions com un incentiu o com una ordalia per guanyar-se el seu respecte o per demostrar-los que era millor que ells. En comptes d’això, però, va decidir empunyar una arma i acabar amb la vida de quinze innocents.

Una de les diferències més grans que hi ha entre viure en un món opressiu o en un món lliure és que, en el primer, l’adversitat i la desgràcia són sempre misèria, dolor, verí, mentre que en el segon, si ets prou astut o prou fort o prou digne, l’adversitat i la desgràcia poden ser estímul, impuls, combustible.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.