Ja em perdonaran que sigui reiteratiu, però és el nostre pa, bé, millor dit, el meu i el d’alguns col·legues, de cada dia. Sí, i deman doblement excuses als lectors perquè poden pensar, d’una manera encertada, que l’arbre no em deixa veure el bosc. I els don tota la raó.
També m’agradaria que m’entenguéssiu una mica. Però, cada vegada que passa alguna desgràcia, com la que ha passat aquesta setmana a una escola alemanya, hom mira de reüll la institució escolar. No sé si amb displicència o amb què. No, no us penseu que sigui la meva intenció fer demagògia. Sé perfectament que el que ha passat a Alemanya és un cas molt aïllat, que no s’hi ha de donar més importància, ni tampoc s’han d’extrapolar els fets.
Estic convençudíssim que ni cada escola té un individu d’aquests en potència ni tampoc que casos com aquests es donin sovint. Crec que és obra d’un malalt. Una desgràcia. De la mateixa manera com un cotxe pot travessar una mitjana o un creuer, encara que sigui de luxe, pot desamarrar-se d’un dic i provocar una desgràcia.
Però alerta, tampoc no ens hem de pensar que les escoles siguin una bassa d’oli, ni tampoc que els ensenyants siguem sucursaletes full time de Santa Rita, que sabem obrar el miracle de sociabilitzar, ja no parl d’educar i molt menys d’ensenyar, uns alumnes que, en la majoria de vegades, amaguen uns entorns familiars desfavorits i que no mostren la més mínima voluntat d’integrar-se dins l’entorn escolar.
Us ho il·lustraré amb un exemple: una amiga meva em conta que aquesta setmana, en una aula, un alumne va pujar damunt un pupitre i, des d’aquesta trona improvisada, segurament ell es devia sentir el rei de tots els mons, va amollar un solemníssim i estrident pet. Potser la feta us haurà fet gràcia, no us ho neg, però la veritat és que la persona que ho ha de patir en les pròpies carns li fugen totes les rialles.
D’anècdotes o fets, no els hem de banalitzar, a cada centre, cada setmana se’n produeixen un bon grapat. Si us contàs les que han passat al meu institut, no em bastaria l’espai que tenc a l’article. És cert que el context potser sigui més favorable, ha sortit el solellet, la primavera apunta, en el nostre cas, hem acabat un període d’exàmens... però quan no és pel sol és perquè fa dies que està ennigulat i quan no és per això és per una altra cosa.
La qüestió és que sempre hi ha. Al nostre centre som més de 100 professors, només una part treballam a primer cicle d’ESO, ara bé, els noms dels alumnes problemàtics els saben tots com abans ens sabíem les oracions o la lletania.
Ja sé també que la literatura oficial diu aquelles paraules, quasi bíbliques, que allò que hem de fer és motivar, cercar la manera que aquests al·lots trobin uns mínims al·licients a formar-se, no a aprendre conceptes o altres reguinyols, sinó a formar-se, senzillament. També diuen que aquests alumnes necessiten una atenció personalitzada... Però això sona a música celestial.
També la Bíblia diu que quan ens peguin una galtada parem l’altra galta... Alerta, aquest alumnes estan mancats de tantes coses que necessiten una persona que els estigui al damunt les 24 hores del dia. I això no hi ha professor, encara que tengui suports, que ho pugui resistir. Davant situacions com aquestes, i com que l’administració sol tancar els ulls, a vegades, l’únic que pot fer l’escola és expulsar-los temporalment.
Ja sabem que no arreglam res i fins i tot els alumnes s’ho prenen com un premi, però com a mínim aquella setmaneta que un no és a l’institut, hi ha una mica més de calma. Crec que ja és ben hora que les institucions educatives, aquí hi incloc també els sindicats, i socials es treguin la bena de davant els ulls i afrontin el problema com cal. Això de l’escola inclusiva està molt bé, però alerta, així com hi ha malalts que necessiten UCI, potser també alguns alumnes necessiten, com deim a Mallorca, mà de metge.
