algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 19°
19°

La fam

Havia observat als punts verds que, estratègicament ubicats, hi ha escampats per tots els pobles i ciutats, la presència d’individus d’ambdós sexes, majoritàriament d’edat avançada, que van rebostejant, furgant a la recerca de qualsevol cosa, objecte, moble vell, el que sia, que els pugui suggerir alguna possible futura utilitat.

Això és una malaltia i té nom: la síndrome de Diògenes. Normalment es dóna entre gent molt major i miserable a bastament, que viuen en condicions higièniques lamentables dins cases farcides de porqueria que els surt per les portes. Però n’hi ha excepcions. En conec un de relativament jove, i amb possibles a bastament per a viure, que n’és afectat, del síndrome aquest.

Sempre te’l pots trobar que carrega fòtils pel punt verd del poble. Diuen que té ca seva fins a la raseta de trastos, que no hi poden entrar. Únicament segueix la norma de la resta quant a generalitats en què la seva conducta és igualment solitària: no té amics, no es fa amb ningú. Però net i arreglat sí que hi va, sí. Coses rares de la vida. L’excepció que confirma la regla, potser.

Però del que pensava parlar avui no era d’aquests rebostejadors de mobles vells i televisors tirats, era d’un altre tipus de persones. Va ser una vesprada, fa un parell de setmanes, que per la televisió, ara no em faceu dir quina emissora perquè no en tenc record, però sí, ara que hi pens, devia esser del nostre àmbit, perquè m’ha vingut a la memòria que la locutora, molt sovint amb veu en of, parlava català; vaig veure un reportatge llarg que em va deixar molt mal cos. Gairebé no vaig poder sopar aquella nit, em fugí sobtadament la gana.

Es tractava d’entrevistar, seguir les passes de la genteta que, a manca d’altres recursos, furgaven dins els contenidors de deixalles del costat dels supermercats, per anar recollint pots de conserves diverses caducats, unes barres de pa una mica passat, aquella fruita un poc picada, verdures mitja virtut que ja no estaven en bones condicions per a la seva venda, capses d’ous de dotzena (o desena) que n’hi ha quatre o cinc d’esclafats que han empastifat els altres.., amb una paraula, coses per l’estil.

Entre el personal que es dedicava a aquest quefer n’hi havia de tota edat i condició, nacionalitats diverses, però sobretot aquesta vegada comparegueren bastants romanesos, un xec, peninsulars sobretot andalusos i algun extremeny. Qualcun que no tenia cap mania que la càmera l’enfocàs en primer plànol més fresc que una cama-roja i al parèixer més sà que un gra d’all, i d’altres que s’avenien a parlar amb la locutora però es veia que abans havien condicionat les seves declaracions, la compareixença, al fet que no se’ls pogués identificar, i la seva cara sortia borrosa en pantalla. "Veu això, això altre, allò de més allà? Es pot menjar ben bé encara, per què s’ha de tudar...? Nosaltres ho aprofitam i així no es perd", anaven repetint el mateix argument vegada i altra.

Aquí no hi havia síndrome de Diògenes que hi valgués, es tractava de fam pura i dura, rusca punyetera, que en deim en català del Pla d’Enmig. Potser no els queda altre remei. Per ventura estan en llista d’espera dels menjadors socials existents, que ja no poden donar abast al creixent, al gran contingent de gent molt afamegada, sense poder arribar a cap més conclusió que això, la fam no en sap res, d’esperar. La síndrome de Diògenes? Au, fuig d’enmig que fas nosa, és tard i vol ploure, vatua l’olla!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.